Caminada: s’Hort d’en Rellotge-barranc d’en Rellotge-sa Costa Blanca
Aquesta caminada ens relacionarà amb l’ortografia dels barrancs de Menorca, travessarem per una escletxa oberta en la geologia del quaternari i excavada per l’erosió. El barranc de Cala en Porter, comença a s’Hort d’en Rellotge i s’allarga fins a la mar determinant la geomorfologia del paisatge.
Partint des del col·legi Mestre Duran, passam pel pont sota la carretera general i seguim tot recte, deixam el centre d’ensinistrament de cans a l’esquerra. Arribam a una tanca amb una figuera despullada de les seves fulles, amb un tronc que crida l’atenció perquè s’assembla a un canelobre. Al davant, damunt de la paret, l’altra curiositat és una estàtua d’un drac, col·locada per l’amo de la propietat que va viure molts anys a Gal·les.
Seguim tot dret, abandonant la comoditat de l’asfalt i entrant per un camí de pedra que acaba a s’Hort d’en Rellotge. Però abans, passarem al costat de cases que no es veuen, amb horts tampoc visibles.
Arribam al següent cartell, és el de Son Ribasset, també obra artesanal en pedra. Començam la baixada cap a s’Hort d’en Rellotge, que es veu a l’esquerra. Propietat des de fa anys d’una senyora francesa, l’hort durant 39 anys va ser regentat per Bartolomé Olives Pons d’Alaior, intel·ligent expert en tot el món hortolà. Venia tot tipus de fruites (peres, prunes, pomes d’en Kane i magranes…). L’hort, amb el torrent que corre pel mig, està situat al barranc que arriba fins a Cala en Porter. En un temps vivien entre 30 i 25 famílies del conreu de la fruita. Però avui dia, lamentablement, només s’ocupen 7 grups familiars. El 15 agost 2024, la gota freda va devastar aquest hort per les ingents quantitats d’aigua i es van perdre els arbres fruiters.
Continuam, pujant per a després doblegar a la carretera de Son Bou i entrar al barranc d’en Rellotge. A la nostra esquerra s’alcen uns penya-segats de roca calcària, però entre les escletxes surten plantes silvestres a tot al voltant, per la qual cosa el barranc té fama botànica.
A poca distància apareixen els llargs edificis que són les antigues dependències militars del Polvorí. El conjunt del vell polvorí militar va començar a construir-se durant la Guerra Civil i va finalitzar-se el 1944. Obra avui dels autors de grafiti, està tot en un obvi estat d’abandó. Al davant es veuen les sortides dels túnels en els quals es guardaven la pólvora i les municions, perquè era un lloc segur per les seves voltes i passadissos en forma de laberint per a dissipar l’ona expansiva d’una possible detonació.
A dalt hi ha l’hàbitat d’un àguila calçada que plana de forma assossegada en cercles en cerca d’alguna presa i vola fins a la Costa Blanca. És també l’hàbitat d’una parella de martes, esquives amb el més mínim soroll. Animaló de la família de Mustelidae, a Espanya va arribar del Nord d’Àfrica, però es troba a tota Europa.
Anam per un camí d’asfalt per baix del barranc d’en Rellotge i de Cala en Porter. Gràcies a la vegetació tenim una frescor molt agradable a l’estiu, però a vegades prou intensa a l’hivern, fins i tot gelades amb gebre. El torrent passa per sota del camí en diagonal, el lloc està marcat per unes parets de marès. Neix a 11.37 quilòmetres, prop de sa Penya de s’Indio. Discorre des d’aquell punt fins a la desembocadura a Cala en Porter passant sigil·losament enmig d’horts a cada costat. En èpoques de poca pluja, el nivell d’aigua descendeix de manera preocupant i la seva qualitat es deteriora notablement. No obstant açò, els ànecs el continuen freqüentant
Prosseguim el passeig al costat d’horts que els caps de setmana serveixen d’escapada per als seus propietaris. A poca distància, apareix, a la dreta, l’entrada a la pedrera de Santa Ponça. En el seu apogeu va ser el lloc de treball de 20 mestres picapedrers. El marès que s’extreia de la pedrera és una roca de tipus sedimentari, formada per capes acumulades durant milers d’anys i comprimides pel pes de grans pressions. Es va formar de grans de sorra, restes de petxines fòssils i petits fragments de roca. Amb la presència de carbonats, aquests sediments s’encimenten i s’endureixen amb el pas del temps.
En sortir de la pedrera, passam al costat de l’estètica caseta de Vil·la Tanus i sortim a la carretera de Maó-Ciutadella, que s’ha de creuar cap a l’últim tram de la ruta: la Costa Blanca. Efectivament, consta de dues costes, una cap amunt i l’altra cap avall a mesura que ens atracam a Alaior. Només entrar al camí, es troba a la dreta la finca de San José amb un arbre de l’espècie Brachichito Populneus. Procedeix d’Austràlia, amb el nom australià Kurrajong, actualment hi ha escassos exemplars a Menorca. A la primavera les seves flors són delicades, en forma de campana de color rosat però després produeix unes peles amb llavors dins. Davant de San José hi ha una altra planta, la qual és una grimpadora de nom Vidalba (Clematis), també amb flors en forma de campana.
A dalt de la costa, a l’esquerra veiem la finca de s’Almudaina, abans propietat d’en Jordi Carreras, on va treballar cuidant el bestiar. Molts recordaran en Jordi a la seva ferreteria. En 1744 ja hi ha constància de la inscripció d’una “vinya i campet en la Almodaine”.
Així, arribam de nou al poble, deixant la vista a la dreta de la pedrera anomenada Clot des Magíster, la pedra de la qual es va utilitzar per construir l’església Santa Eulàlia. En aquest punt posam fi a una ruta que ha ofert molta varietat per observar i gaudir.
