La sortida d’octubre dels Caminants del Fòrum-CEL va tractar de diferents temes. Uns 6 km qualificats de dificultat mínima van servir per transitar per alzinars i pinars del nord del terme.
Vam deixar els cotxes a l’aparcament de l’acampada de Son Putxet. Allà vam descriure la situació: rodejats pels llocs de Son Planes, Son Putxet, Villa Alegria, Sta Bàrbara, Son Puig Gran, Sta. Margalida, Binixems de Davant, Puig Menor Vell i Puig Menor Nou. Amb el començament del torrent des Puntarró que discorre per aquests indrets. Neix ran del gran bouer de s’Albaida del costat del camí de Binifabini i va a desembocar a l’Albufera des Grau. Avui en dia porta aigua només els pocs mesos de pluges més intenses.
Vam explicar que Son Putxet pertany a la Parròquia de Sta Eulàlia. Consta de tres apartats: Son Putxet de Dalt, de Baix i la zona d’acampada on érem. Es va convertir en propietat de l’església arran de l’herència de Joan Villalonga, en Virolla. Aquest senyor era fill d’una família de grans propietaris d’Alaior. El seu germà major, que era l’hereu, va morir fadrí. En Joan era capellà i tampoc tenia fills ni més germans. Així que tot el patrimoni el van heretar fills de cosins i la Parròquia, tot repartit en percentatges.
Els recursos generats per la Parròquia van arribar en un moment en què la fornada de capellans joves sortits del concili Vaticà II, d’ideologia clarament progressista, desafiaven la resta de poder polítics i econòmics del poble. La injecció econòmica els va empoderar. Van condicionar la rectoria per atendre la gent jove, van transformar l’Església de Gràcia i de Sant Pere Nou, el Convent de Franciscanes del carrer Menor i van aportar una part a l’acabament de la Salle des Porrassar. Però també van potenciar l’escoltisme, amb llocs com Son Putxet, Binixems i sa cova de Son Bou. Les noves generacions de joves i la incidència moral es canalitzava per mitjà de l’estima al medi ambient. Son Putxet ha estat un recurs molt potent per al compromís dels menorquins amb el país, per accessible, per preu i per gran. Com pocs altres llocs de l’illa. Desgraciadament avui pateix la manca d’un pou d’aigua propi perquè el subministrament per part d’un veí va concloure. I alhora s’exigeix per la normativa una sèrie d’inversions costoses que el tenen en desús parcial, desgraciadament per a escolars, excursionistes i població en general.
Després vam avançar entre les pedreres o graveres de Sta. Bàrbara. Vam explicar que la profunditat d’excavació arribava al nivell freàtic, uns 80 m aproximadament en la zona, recordem que esteim prop del camp Siquiat, un embassament d’aigua natural drenat, tal i com havíem explicat en una excursió anterior.
Treballen les dolomies, roques de la geologia gris de Menorca. Del juràssic, 180 milions d’anys enrere. Moment en què la Pangea s’estava disgregant inicialment per la tectònica de plaques en direcció a la configuració actual dels continents. Etapa del domini dels dinosaures al planeta, llunys encara del 800.000 anys de l’Homo Antecessor d’Atapuerca.
Sta Barbara com sa Roca es troben en la meitat de Menorca, la frontera entre el nord geològic antic i el migjorn de marès. Les dolomies són antics sediments marins que a 200 m de profunditat per davall la terra de l’oceà d’aquell moment es comprimien i generaven un efecte físic i químic que convertia les restes de closques marines i els sediments en aquestes roques. Estan formades per carboni, oxigen i més carbonat de magnesi que de calci. Açò és el que les fa diferents de les calcàries. En la dolomització perden el rastre de fòssils. Posades a contra llum desprenen unes lluïssors que no desprenen les calcàries. Encara que compactes, mantenen un gra bastant gros que les fa adequades per triturar-les fragmentant-les en grava i arena. Imprescindibles per al sector de la construcció de l’Illa.
Vam penetrar dins els alzinars. Va ser quan vam tractar dels banys de bosc. Una pràctica reconeguda des de fa dècades al Japó. També anomenats banys forestals. Un passeig per dins el bosc augmenta l’hormona adiponectina. Els nivells baixos d’aquesta hormona es relacionen amb la obesitat, la diabetis mellitus tipus 2, les malalties cardiovasculars i la síndrome metabòlica, entre altres trastorns. Al Japó hi ha 44 boscos acreditats per fer-hi banys de bosc. Es respiren fitoncides (olis essencials de la fusta), són compostos volàtils amb activitat antimicrobiana derivats dels arbres. Al Japó estan reconeguts com a relaxants i per al tractament de l’estrès. Els fitoncides activen unes proteïnes que ens defensen de les infeccions i els tumors, disminueixen la pressió arterial i la freqüència cardíaca. També el contacte amb els bacteris de la terra de bosc és antidepressiu, eleva el nivell d’energia i el funcionament cognitiu. Els banys de bosc són recomanables dues vegades a la setmana. Vam debatre sobre les possibilitats de fer aquesta pràctica a Menorca davant l’actitud de més propietaris de restringir el trànsit per les propietats privades, quan a Menorca només hi ha Alfurí com a única zona forestal pública.
Vam avançar ran del torrent des Puntarró. Per uns moments les vistes semblen ser molt diferents de la resta de Menorca. Els caminants avançaven en silenci coherents amb la bellesa i la pau del lloc.
Vam travessar en la part fonda de la torrentera amb dos exemples de patrimoni menor: un bouer amb unes 14 menjadores i un aljub en bon estat just davant per abeurar el bestiar.
Més endavant vam sortir a una part del bosc més esclarida. Allà vam explicar que és el resultat de la neteja que hi duen a terme els forestals periòdicament. L’enfonsada del terreny poblat d’alzines, entre puigs poblats de pinars, fan que el lloc sigui ideal per a bastir una trampa de foc. Un lloc, on en cas d’incendi, el foc es retura per la neteja, les alzines i el relleu enfonsat, i així pot ser atacat des d’avions i helicòpters per intentar frenar-lo.
Uns minuts més enllà vam trobar un forn de calç en molt bon estat. Amb la particularitat de la cabana del calciner just a tocar de la paret del forn. Com en tantes altres ocasions, aprofita un desnivell o costa que facilitava construir un forn amb prou altura. Vam explicar el funcionament. El paper de les fumeres, l’ordre dels materials, la combustió i la quantitat de rama que exigia i que s’obtenia de la neteja del bosc. Les dolomies i calcàries dels voltants permetien l’obtenció de calç molt bona i imprescindible.
Més endavant i com a darrer tema, vam trobar-nos amb les restes d’una altra cabana, aquesta amb sostre de teules. Sense res més a la vora ens va fer deduir que es devia tractar possiblement del lloc d’estada del carboner i que segurament i devia existir allà mateix una sitja per obtenir carbó vegetar a partir de la fusta del bosc.
