RUTA BOTÀNICA PER LLUCASSALDENT GRAN
Llucassaldent Gran és un lloc del terme d’Alaior que, com molts altres, s’ha convertit en agroturisme. Contràriament al que és habitual, els propietaris són menorquins i, tal vegada per açò, han estat molt respectuosos amb l’entorn. O ha estat pura casualitat, qui ho sap.
L’entrada a les cases es troba a la carretera de Son Bou, però abans d’arribar-hi, a la dreta, trobam el ramal nord del camí de Llucalari. Des d’aquí, els propietaris de l’agroturisme han creat unes rutes interiors per als clients, que transiten per camps d’oliveres, arriben a un mirador sobre el barranc d’en Rellotge i, sense que els visitants se n’assabenti, travessen una de les zones més riques en endemismes botànics de Menorca. Així és, i ha estat segurament la casualitat (dubtam que la propietat ens fos conscient), però una part de la ruta (un caminoi que ja existia i que s’ha incorporat al passeig) passa ran d’un penyalet amb orientació nord, on es refugien un bon nombre de plantes endèmiques. Val molt la pena demanar permís a la propietat per fer la ruta dels clients i no perdre’s les joies que hi amaga.
Fa molts anys que es coneix aquest indret. A la “Flórula de Menorca” de 1904, Juan Joaquín Rodríguez Femenías cita diversos endemismes a Llucassaldent, espècies que trobarem, totes, en aquestes penyes. En les èpoques de botànic trescador del que us escriu, arribar fins aquest penyalet no era feina fàcil. Totes les vegades que hi vaig anar, i van ser unes quantes, ho vaig fer pujant des del camí del barranc d’en Rellotge: es travessava el pont i es pujava pel camí antic de Sta. Ponça. En un moment donat, deixàvem el camí per endinsar-nos en una bosquina de pi blanc sense cap casta de sender marcat. Poc després, gairebé bé per sorpresa, s’arribava al penyal en qüestió.
I quines espècies podem trobar en aquest indret boni bé màgic? La joia de la corona és, per a jo (és una apreciació personal), l’estepa joana (Hypericum balearicum), un endemisme balear, molt comú a Mallorca, però que a Menorca és raríssim. A Llucassaldent s’hi troben diversos peus de mida petita (i sent generosos, mitjana) que arrelen a les escletxes de la roca que han pogut recollir un poc de terra. Aquests peus s’han mantingut en el temps, com ho demostra la forta llenyositat del tronc i que, en visites personals espaiades per més de quaranta anys, la colònia segueix estable. Recordem, ja la cita Rodríguez Femenías el 1904. Aquest hàbit fissurícola és molt diferent al que presenta l’estepa joana a Mallorca, on abunda en forma de mates de bona mida dins la marina de tramuntana.
Però no trobam l’estepa joana sola. Als peus del rocam, on hi ha més terra i sempre a l’ombra, podrem veure matolls de pampalònia o rosa palònia (Paeonia cambessedesii), també endèmica. De fulles i flors meravelloses, només la podreu contemplar si hi anau en primavera, ja que la part vegetativa desapareix després de florir i escampar les llavors. La planta sobreviu gràcies als seus rizomes. La floració és espectacular, encara que, per desgràcia, sembla que, a Menorca, cada vegada és més complicat veure-la florida (problemes amb el canvi climàtic?, és molt possible).
Una altra de les joies del penyalet és la Cymbalaria aequitriloba, un petit endemisme fissurícola que s’aferra a les escletxes més inversemblants. Tota ella és petita i delicada (de fet, la seva germana rep nom per aquesta fragilitat, C. fragilis; es diferencien principalment per la forma de les llavors). En aquestes mateixes escletxes, podem trobar un altre endemisme delicat, Sibthorbia africana, de floretes petites i grogues (s’ha descrit també una varietat de flors blanques). Aquestes dues fissurícoles són tan petites i amagades que ni tan sols han rebut nom popular. Certament, si no les cerques bé és complicat trobar-les.
També enclavades en el penyal trobarem dues altres espècies endèmiques, que són ben diferents entre elles, però que a Llucassaldent viuen una al costat de l’altre. Per una banda, la didalera (Digitalis minor), que podem trobar un poc per tota Menorca amb molta variabilitat morfològica (aquesta variabilitat ha generat moltes varietats taxonòmiques que no sempre han estat acceptades), des dels vessants ombrívols dels barrancs del sud fins a les redosses de les costes exposades del nord, tant sobre substrats calcaris com sobre pissarres i roques silicícoles. La flor rosada de la didalera (també hi ha una varietat blanca) és una de les més formoses que podem trobar a Menorca. Al costat d’ella, trobarem la panconia de penyal (Crepis triasii), una composta endèmica que no destaca per la seva espectacularitat (la flor és similar a la dels llensons). No és estrany trobar-la a les escletxes de les pedres dels penya-segats dels barrancs del sud, en ambients com el de Llucassaldent, però mai crida massa l’atenció.
Un endemisme que sembla en franca progressió després d’anys de declivi és la patata morenera (Cyclamen balearicum), que a Llucassaldent creix des del peu del penyal a les voreres del camí. Dona gust veure un endemisme que guanya terreny en tost de perdre’l, segurament gràcies a la desaparició dels elements antropogènics que el limitaven (sobretot la pastura de porcs en llibertat).
En la nostra passejada pels penyals de Llucassaldent també podrem trobar la brutònica (Teucrium asiaticum), una labiada endèmica que creix en enfonys del penyal, sempre a redossa. No es una planta molt espectacular però s’agraeix trobar-la pel toc de verdor que hi dona. Molt a prop d’ella, a terra, creix una altra espècie de Teucrium, més gran i vistós. És la frigola o moranduix anglès (Teucrium marum), una d’aquelles espècies amb una taxonomia complicada que s’ha separat en diversos taxons infraespecífics que, de vegades i segons els autors, es consideren espècies diferenciades. Alguns d’aquests tàxons fins i tot són endèmics, com Teucrium espinescens o T. subespinosum. El que creix a Llucassaldent no sembla ser cap d’aquests, ja que no presenta port espinós.
A més d’aquestes espècies endèmiques, podrem gaudir de moltes altres de caràcter generalista, però no per açò menys espectaculars, com algunes de les orquídies més belles. En aquest sentit, recordau que les orquídies estan totes protegides i no es poden arrabassar en cap cas.
Llucassaldent és, idò, una zona que val la pena explorar, tant si ets amic dels ramell com si tan sols t’interessa el paisatge, la tranquil·litat i alliberar l’esperit de frisseres. Però recorda, has de demanar permís. Són terrenys privats.
