ELS REACCIONARIS D’AQUÍ I D’ALLÀ.
Després de molts anys de seny democràtic hem encetat un temps, que esperem breu, en què les decisions electorals ens volen exposar a la intolerància i a l’autoritarisme ( EUA, Brasil, Itàlia…) Com a solució de què? Hi ha massa ignorants de la història que també voten.
En democràcia els responsables d’allò que acaba succeint són els ciutadans. És cert que a vegades són ciutadans alienats, manipulats i inconscients, però el règim de la llibertat no els eximeix de les seves decisions electorals. Les inhumanitats dels nazis, la depravació col·lectiva que van normalitzar, van ser conseqüència d’allò que els ciutadans alemanys van donar per bo amb el seu vot. No hi ha excuses.
Els espanyols que van apostar per transitar cap una democràcia europea van ser subjectes del mèrit. El electors que van votar J.L. Gil a Marbella són també els responsables per dècades de la corrupció reiterada en aquell municipi. El que ha succeït a València amb el PP passarà a la història de la mà dels ciutadans que en van ser devots i còmplices.
La responsabilitat compartida, difusa, sembla que no ho és. L’analfabetisme ideològic no eximeix ningú d’allò que acabi elegint. Ni del que pugui passar amb els fillets a la frontera dels EUA… Ni de mirar a l’altra banda davant els dictadors saudites. L’ètica no importa ja al socialisme per vendre armes a Aràbia Saudita que mata infants del Iemen sense cap legitimitat o que es dedica a esquarterar periodistes crítics a les ambaixades. La democràcia amb aquesta ètica no té dignitat.
El món és molt complex i el volem abordar amb sistemes que són primaris: la fe en els líders, la demagògia, l’autoritarisme, el màrqueting permanent… Què tenen de racionals aquests mètodes? Res. Mirat amb perspectiva, d’aquí a uns anys, serà com allò de curar l’heretgia perseguint els moixos negres.
Una democràcia es basa en la qualitat del sistema d’elecció. Se suposa que els ciutadans passen les opcions pel purgador de la consciència i dels valors ètics que construeixen amb la informació que els arriba i amb les experiències que acumulen.
Però la desafecció allunya la ciutadania de les experiències. El diluvi de falsedats i bajanades mediàtiques fa la resta respecte de la informació. Hi ha milions de ciutadans que no tenen criteri. I s’apunten a la reacció. Ho saben tot sense pensar res. Il·lusos, fan servir la democràcia per llimar els pilars que la sustenten.
Són com dos mons perillosament paral·lels, el de la racionalitat i el de la politiqueria de masses. Aquesta democràcia descafeïnada no encerta. Acaba sotmesa als oligopolis o als interessos de clans poderosos. ( El compromís del Suprem amb els bancs d’aquests dies, un exemple al cas). Però podríem parlar de la xarxa de l’AVE i aeroports en benefici de constructores. O de les clavegueres de l’Estat dedicades a preparar o segrestar proves en benefici de qui volen que surti elegit… Açò aquí i al Brasil i …
Lògicament aquestes democràcies sense pedigrí són una justificació perquè molts ciutadans apostin una altra cop pels partits d’extrema dreta camuflats de modernitat.
El millor de tot és que la humanitat té la capacitat de ser intel·ligent i acabarà entenent el que està passant. Costarà més o menys, però l’evolució cap a més democràcia i més llibertat ens hi durà encara que hagi d’extingir alguns tòtem que s’autoanomenen imprescindibles. ( Ai! quantes veritats inqüestionables han acabat convertint-se en vergonyes històriques).
Dels pronunciaments militars periòdics del segle XIX hem evolucionat fins a les acusacions verbals i l’electoralisme mediàtic d’avui, bé, hem fet qualque passa, podria ser pitjor.
Seguir evolucionant dependrà del que tardem els electors en adonar-nos que hi ha la possibilitat de dipositar la fe en el llegat de la il·lustració o en la politiqueria mediocre. Tants d’anys de mentir fent-ho tot artificialment planer, digerible i fàcil a la massa ( no us preocupeu, voltros divertiu-vos i comprau). Ara la massa no té criteri, li manquen les experiències i la reflexió.
Quan li va bé a la democràcia? Quan ha format una societat madura. Quan l’anàlisi és rica perquè els intel·lectuals fan el seu paper. Les universitats actualitzen l’exigència. Els col·lectius es guanyen les reivindicacions participant. Els periodistes són professionals i no mercaders. I els mercaders saben fer negocis sense jugar a polítics. Quan les escoles fan ciutadans crítics i no persones confortades. Quan les persones es miren i veuen éssers intel·ligents i implicats i no una massa de consumidors de porqueria mental.
Al final és una qüestió d’hores. D’hores invertides en créixer o d’hores invertides en el pa i circ moderns. Ocupar l’espai i el temps amb energies de racionalitat. O fer-ho amb la societat babaia. La societat madura o la decadència i el renaixement dels reaccionaris. Entre tanta boira és fàcil seguir al monstre.
Tanmateix l’evolució ja ho té açò. No sempre és progressiva. Hi ha hagut regressions que han portat a segles de foscor, en totes les èpoques. Però també en totes les èpoques hi ha hagut persones que han tingut la llum clara i han acabat obrint camí. Modernitats n’hi ha hagut permanentment en la història, totes han acabat essent un passat corregit. Tant de bo les correccions que calen ara les facem sense dolors innecessaris. Apostem per reconèixer-nos més alts, llestos i intel·ligentment democràtics. Comencem per elegir només els polítics de molta qualitat, potser ajudats de llistes obertes perquè és una solució més instrumental i a l’abast. Respectem i promocionen els bons. Necessitarem anys…
Si la democràcia no ho és de veritat, els llops són a tocar, només manca regar la claca. Les conseqüències dels reaccionaris europeus no són un conte, són una part de memòria dolorosa de la humanitat.
Anselm Barber Luz
