UNA XARXA D’EDUCADORS DE CARRER, IMPRESCINDIBLE JA.
Els problemes en el carrer augmenten a mesura que:
– augmenta la reclusió de tothom en els dominis particulars,
– que el compromís cívic ja no es valora com a mèrit,
– que els ajuntaments compleixen amb la macroeconomia i no amb l’espai de convivència
– i que algunes famílies són sobrepassades per la ignorància social( analfabetisme cívic, S. Cardús ho qualificava com a misèria d’esperit ), per la pobresa o per unes circumstàncies de mínims.
Una conversa amb una professional del sector procedent de terres catalanes, molt més avançades en aquest camp que Menorca, em va suscitar tot un conjunt de conclusions sobre polítiques de joventut i èxit personal que fa anys manejàvem com a evidents en les trobades de col·lectius del Tercer Sector de Menorca. Vam arribar a fer un Pla juvenil d’oci positiu, ignorat del tot per les nostres administracions. Han passat els anys i quasi tot està per fer, però amb l’agreujant que ara les drogues i les depressions entre els adolescents s’enforteixen.
No vull dir que no s’hagi fet res. Però hem de ser sincers, entre la crisi, les retallades i l’afebliment intencionat del Tercer Sector, ens hem carregat l’empoderament de la societat per reaccionar. I açò en una societat amb més pobresa i desigualtat, amb joves més vulnerables, amb la majoria de treballadors públics del ram ocupats en horaris d’oficina, i amb els estius carregats d’adolescents desatesos. Innocent de qui pensi que açò ho aclarirà l’administració. Hi ha dues vies: empoderar de veritat les famílies a base de justícia redistributiva (en generacions) i construir un teixit social molt potent capaç de controlar el carrer. Les dues vies són contradictòries amb la fe actual d’explotar laboralment i de monopolitzar la intervenció social des de serveis que fan jornada continuada. Quan hi ha molts d’aplecs de castellers, de fallers, de geganters, d’excursionistes, d’escoltes, de joves polítics… la marginalitat disminueix. El carrer a partir de les 17 h no és el carrer de la jornada continuada.
Aquests fenòmens no afecten totes les famílies. Però si l’afectació arriba al 25 % la repercussió general és irreversible ( 1 de cada 4 adolescents erosionant): augmenta molt la conflictivitat, l’incivisme, la drogoaddicció, l’automarginació… Acaba passant factura a tothom. I les solucions a posteriori són quasi inútils, basta fixar-nos en tants llocs on el mal està fet. Les males praxis es converteixen en hàbits i dels hàbits deriven nous rols, i dels rols, estructures de subpoder alternatives. En aquest context hem d’entendre fenòmens (cada un al seu nivell) com les «maras» centre-americanes o les xarxes creixents de colles menorquines dependents del consum diari.
Un educador de carrer és un professional de l’educació que preveu i intervé en grups d’adolescents i de joves encaminant-los cap a alternatives positives. No esperen, van a cercar-los i els converteixen en protagonistes d’espais públics infrautilitzats. Els apropen a referents positius. S’asseguren que puguin practicar l’habilitat que els il·lusiona. Els encaminen en oficis. Compensen l’atenció que no tenen de les famílies. Avui aquesta tasca no pot ser individual, ha de ser d’equips i amb el suport d’altres col·lectius. Es tracta de treure la gent del carrer fosc a temps, i que es carregui d’habilitats i capacitats que els permetin ser resilients a temptacions i modes bordes, com ho són molts altres joves.
Menorca necessita una xarxa potent d’educadors de carrer que treballin plegats, de 16h a 22h, res d’hores d’oficina quan els adolescents són als centres educatius. Una xarxa autònoma de professionals amb continuïtat més enllà del polític de torn que està de pas. Una xarxa que hagi de donar explicacions detallades de la feina que fan cada dos mesos directament als consells escolars de cada municipi (davant polítics, tècnics i ciutadans). Una xarxa de professionals ben muntada, contractada per les administracions però d’acció desvinculada de les burocràcies i les rigideses institucionals. Quan ho hem fet així en altres ocasions: xarxa d’educació infantil, xarxa d’escoles d’adults, ens ha anat millor. Cada adolescent devorat pel consum, la velocitat, la vacuïtat o l’omissió institucional és una fortalesa manco i una debilitat més.
Anselm Barber Luz
Centre d’Estudis Locals
www.centreestudisalaior.org
