L’EFECTE AUSTERITAT EN ELS DOBLERS MUNICIPALS. Qui paga la crisi?

Anselm Barber Luz.

(Centre d’Estudis Locals).

Les taules i gràfics que empram en aquest article són de les dades de l’Institut Balear d’Estadística a partir de la liquidació dels pressupostos municipals. És a dir, no de les previsions sinó de les quantitats reals resultants. Aquestes xifres contrastades s’obtenen un any i poc després, més o manco, de transcorregut el període pressupostat. Per tant, no són les xifres que anuncien els polítics i la premsa cada any, sinó les quantitats que de veritat s’han ingressat i gastat. De moment només hi ha disponibles fins a 2015. Presentam dades referides a quatre municipis que, per superfície, per població i per altres característiques ens permeten contrastar millor què està succeint amb els doblers de les localitats. Lògicament algunes de les causes es deuen a obligacions normatives i altres a decisions dels responsables, una i altra cosa depenen dels valors i de la ideologia dels qui manen, les normes les decideixen els polítics, no són asèptiques.

Destaca que mentre ha augmentat molt la recaptació de recursos, ha disminuït la despesa dels ajuntaments en la seva ciutadania. Una pèrdua de l’efecte benefactor dels doblers municipals. Allò que l’Estat central transferia als municipis des dels impostos generals ara no arriba com abans i s’obté de l’IBI municipal.

També observam una clara tendència, major els darrers anys especialment a Alaior, de pressupostar per davall dels ingressos reals. Açò impedeix fer una previsió de despesa amb una major repercussió per a la ciutadania. Els superàvits obtinguts així es dediquen a anticipar les amortitzacions de deute o a obres, però no a serveis que obligarien a previsions clares. Les despeses en serveis tenen més repercussió entre els ciutadans i faciliten l’accés igualitari al benestar. Les amortitzacions anticipades als bancs i part de les obres extreuen i paralitzen capital circulant de la població.

A Alaior, de 2007 fins a 2011 són pressupostos de governs de l’esquerra; de 2012 a 2015 són de governs de la dreta. Les despeses reals dels darrers governs d’esquerra s’ajustaven i sobrepassaven els ingressos. Les despeses dels govern de dreta estan molt per davall dels ingressos.

Els pagaments anticipats de deute quan el tipus d’interès està molt baix (històricament baix) provoca extreure del circuit local una part important de recursos quan més falta han fet a la població per la crisi i pels salaris baixos. El deute municipal prové d’infraestructures i equipaments que han de servir en el present i en el futur (poliesportiu nou, escola d’adults, etc.) per la qual cosa també és de justícia que el seu cost es repartesqui entre els ciutadans del present i els del futur, que també els gaudiran, i açò s’aconsegueix amortitzant els préstecs a llarg termini. Alhora permet conservar per al ciutadans del present els recursos que anticipen les amortitzacions, recursos que bona falta fan.

Els ingressos per impostos municipals a Alaior  el 2007 eren de 3, 3 M€ i el 2015 eren 7M€. D’abans de la crisi a l’actualitat, allò que aporta la ciutadania a l’Ajuntament s’ha duplicat. Per poder comparar millor l’afectació en la ciutadania, presentam les dades amb l’indicador impostos/habitant en cada municipi. Alaior partia el 2007 d’un nivell baix, només Ferreries era un poc menor. Actualment  segueix la tendència alta des Mercadal i de Sant Lluís.

Mentre els impostos per habitant s’han duplicat resulta que les despeses per habitant, és a dir, allò que gasten els ajuntaments repartit entre els habitants, ha disminuït, excepte a Sant Lluís. Es Mercadal i Sant Lluís fan més despesa per habitant que Alaior i Ferreries. Per tant, resulta que en temps de crisi, quan més difícil ho tenen els ciutadans, els ajuntaments han cobrat més impostos i han invertit o gastat menys en els seus habitants. La diferència de recursos s’ha extret, d’acord amb el model econòmic del govern central, de les economies municipals per anar als bancs principalment, responsables de la crisi global. Un cop més, què ens treu de la crisi? els doblers dels ciutadans.

L’opció de cobrar més o menys impostos té molts matisos. En tot cas hi ha d’haver coherència. Si un ajuntament decideix cobrar molts impostos també ha de gastar més en els seus habitants. És el model nòrdic, cobrar més impostos permet fer contribuir més a qui més té, però després aquests doblers s’han de gastar en els serveis importants per als ciutadans: perquè puguin tenir més oportunitats i per compensar desigualtats disfuncionals ( matrícules de l’escoleta, ocupació, 2a oportunitat educativa i laboral, pobresa infantil i juvenil…) que perjudiquen el progrés general.

Si un ajuntament decideix gastar poc en els ciutadans perquè prefereix que s’ho muntin individualment i lliurament, doncs la coherència obliga a cobrar pocs impostos. Les incoherències de cobrar més impostos i gastar manco en els habitants  és una part més de l’aspiradora enorme d’aquest sistema actual que transfereix recursos de les classes mitjanes i baixes cap a les classes dirigents que acumulen riquesa mitjançant el control dels bancs i de les grans empreses. Part del deute públic espanyol que ha originat l’austeritat i l’augment dels impostos municipals prové de l’ajuda als bancs i de grans projectes estatals d’obra pública que gestionen les grans empreses.

La despesa per habitant no procedent d’impostos és el que gasten els ajuntaments amb recursos que no han obtingut dels seus ciutadans. Són partides que obtenen d’altres administracions o de deute. Són recursos d’altri que injecten en l’economia municipal, la qual cosa és positiva perquè han de servir per dinamitzar les inversions, els salaris i el consum. Ara bé, dependrà de com es faci. En tot cas la tendència general és a la baixa, si bé els ajuntaments des Mercadal i de Sant Lluís aconsegueixen atreure bastants més recursos que el d’Alaior. Pot ser perquè Alaior  oferesqui manco en projectes compartits o per haver gestionat manco projectes davant les altres administracions.