COOPERACIÓ O BARBARIE ( S’HA ACABAT LA CONFIANÇA).

COOPERACIÓ O BARBARIE ( S’HA ACABAT LA CONFIANÇA).

Simona Levi és l’autora d’un gran article que porta aquest títol i que intentaré resumir, però recoman la seva lectura íntegra. És una dona amb molta experiència com a ciutadana activa. Aprofundeix en un dels motius de desorientació contemporanis. Hi ha altres causes que no poden aparèixer en l’anàlisi, per espai, però l’àmbit específic de la seva reflexió és igualment substancial.

Simona3

Proposa nodrir la gestió pública amb un sentit renovat del civisme actiu. Els col·lectius de ciutadans prenen el protagonisme que els atorga el seu saber i experiència per substituir alguns vicis del sistema polític contemporani. Vicis que no són dels polítics en sí sinó de la societat de la qual emanen aquells que n’exerceixen. La societat civil està plena d’oportunitats que les institucions no saben aprofitar. Les institucions han d’APRENDRE a servir-se radicalment de la vida del carrer, circular-hi, no limitar-se a dirigir-la des de la via de servei en paral·lel.

Simona diu entre altres coses:

Hem consentit incompetència per sobre de les nostres possibilitats i ja no ens podem permetre que tot continuï igual. La solemnitat i la vanitat de les institucions destrueixen la democràcia
(parafrasejant Michel Piccoli). Però si no hi fem alguna cosa, el seu càstig el pagarà tothom.

La legislació i les polítiques institucionals són –tret de comptades excepcions– la cristal·lització de lluites de la societat civil organitzada. El vot de les dones, la fi de l’esclavitud, la jornada de vuit hores… Res d’açò no és perquè un matí un legislador, un polític o un partit es despertés dient: ‘Vinga, va, anem a donar el vot a les dones.’ Totes són doloroses conquestes, fruit d’anys de lluita de la societat civil organitzada, és a dir, de persones afectades juntament amb persones expertes o empàtiques que es van unir per resoldre un problema. La política institucional no és, doncs, avantguarda de res; sempre arriba endarrerida.

Si més no en el moment actual, els partits i les institucions són en gran manera part del problema, no de la solució. La societat civil activa, des del seu contacte amb les necessitats quotidianes, és la que marca el camí. I l’esforç és colossal.

Els partits han vist reduïda la utilitat, però gens ni mica el poder, cosa que condueix a un deteriorament evident de la governança. Manen molt, però serveixen poc.

La societat civil activa demostra una vegada i una altra el seu treball i la seva solvència en els àmbits de competència de cadascú. Així i tot, quan la gent troba una solució, perquè aquesta vegi la llum de manera sistèmica, ha de “convèncer” aquests càrrecs que es permeten de desaprofitar talent per pura arrogància de poder.

Ja no es pot passar més per alt que les solucions resideixen en una societat civil activa i que la governança s’ha de basar en un cercle virtuós de cooperació i reconeixement mutu entre aquesta i les institucions i que comencin a cooperar sense demanar res a canvi, llevat del mèrit de crear una millor democràcia i una qualitat de vida per a tothom.

L’article acaba en recomanacions per a relacionar-se societat civil i càrrecs de les institucions que just enumerarem:

  1. Corregir l’asimetria
  2. Interès mutu, benefici general
  3. Escoltar, aprendre, apreciar
  4. Reconeixement: És impossible que puguis gestionar tot el coneixement de persones que fa temps que forgen i experimenten solucions sense comptar amb elles.
  5. Reconeixement 2: La cooptació constant, l’extracció de coneixement de la societat civil com a saqueig i no com a cooperació, produeix un imaginari col·lectiu en el qual tot allò que es fa ho fa una elit. Com hem vist, és exactament el contrari. A aquest biaix narratiu, hi contribueixen àmpliament els mitjans que són també part d’aquest mecanisme d’exclusió de la societat civil com a font d’esdeveniments constructius, transformant-se massa sovint en altaveus del poder en lloc de fiscalitzadors del mateix poder i de traçadors de les fonts reals de transformació.

Molt d’esforç acaba blocat quan topa amb el nivell polític o la baula clientelar. Hem de començar a denunciar cada un d’aquests casos. Que no es perdi tot aquest esforç civil, dins i fora de les institucions.

  1. La cua de palla. Quan diem que lluitarem perquè les coses es facin com cal no amenaçam. Només anunciam la nostra funció i deure com a societat civil activa.
  2. Aquí fora hi ha diversitat

NOTA. Hi ha càrrecs que sí que saben cooperar amb la societat civil activa.

NOTA 2: Per “societat civil activa”  entenem persones individuals o grups petits o grans que elaboren solucions efectives a partir de problemes. El format queixa sense més ni més el consideram un comportament passiu no productiu i no entra en aquestes categories.

( Simona Levi, Vilaweb, 3/9/20).

Anselm Barber Luz