Any 2020. Final de l’hivern, tota la primavera i segurament quasi tot l’any d’una crisi desconeguda per generacions. Any de traspàs solar. Any de milers de conciutadans del país i del món que han partit abans d’hora. Pandèmia que ha posat de relleu que els sistemes estatals són constructes vulnerables davant d’un virus. Les edats de la historia solen quedar delimitades per saccejades profundes. Final d’una época ? Principi d’una altra edat? De la posmodernitat?
Les generacions actuals haurem de passar per una experiència que no ens hauríem imaginat mai. Haurem d’enfrontar dificultats econòmiques no previsibles, però aquestes encara podran tenir remei, si ho feim bé. Les morts, no.
La generositat dels sanitaris està essent el millor. El pitjor és que s’ha posat de manifest que som lluny de tenir un estat prou eficient i intel·ligent. Durant dècades hem estat més frívols i més falsos del que exigia el rigor. Hem seguit dirigents mediocres. I quan venen mal dades, manca ciència, organització, caps preparats, mitjans i humilitat per saber-se corregir.
En tot cas, la vida haurà passat per una experiència que potser ens farà reflexionar sobre moltes coses. No podem tenir estats intel·ligents construïts amb l’electoralisme, la publicitat, el consumisme i la mediocritat d’un dia sí i l’altre també. Els ciutadans no podem passar de la política ni podem consentir que els nostres recursos servesquin tan malament. La democràcia de veritat és intel·ligent. L’electoralisme és buit de veritats i per açò és ignorant.
La supèrbia occidental somreia quan va esclatar l’epidèmia a Wuhan. Les famílies benestants de Madrid se’n van anar de vacances al Llevant quan es decretà l’alarma. Catalunya confinava la comarca d’Igualada mentre que la Comunitat de Madrid, que era el focus principal, es resistia a impedir les escapades. Catalunya demanava reiteradament el confinament total de Catalunya. Menorca també. Però el govern central s’erigia en director centralista quasi únic i ho negava, mentre el problema desbordava Madrid, que era allà mateix. Al final acceptava aïllar les Balears. Catalunya no, i es convertia en un altre focus.
Només per probabilitat estadística, Madrid i Barcelona tenien tots el números de convertir-se en focus i no van ser confinades. Fa anys que vivim de les aparences. El futbol, l’assistència social, les televisions xorres i els viatges de l’Imserso sostenen un règim caduc al servei d’unes minories benestants del Madrid més caspós i ric. Ens hem de salvar junts… Si al centralisme no li va bé, tampoc als altres. I al final allò que més haurà servit hauran estat les mesures dels governs territorials. La gestió autonòmica de la sanitat haurà estat molt millor que la resposta de l’estat. Mai s’havia de centralitzar la gestió, perquè els experimentats i els preparats eren les estructures autonòmiques que ho gestionaven habitualment.
Un desastre econòmic. Des del primer moment s’havien d’aïllar els territoris que podien funcionar autònomament, uns no havien d’infectar els altres. A mesura que en un territori es controlava l’epidèmia, s’havia de reprendre la producció. Com van fer els xinesos. Però ha reaparegut el règim polític, centralista i caduc, que va socialitzar les pèrdues de la banca amb els recursos de tots; que va repartir les empreses públiques; que contracta obra pública innecessària amb corrupteles de tot tipus que han finançat els partits que els serveixen. És el règim dels alts càrrecs de l’estat, de les famílies poderoses de Madrid que manen més que els diputats elegits pel poble, però que configuren un estat que va de coix de coix.
En paral·lel durant les mateixes setmanes hem assistit a la caiguda de tot el muntatge teatral del rei “campechano”, intocable i venerat amb devoció per la premsa espanyola a qui els fons públics per la corona han mimat per promocionar-lo durant 40 anys amb els doblers de tots. L’exemple de la concòrdia era un comissionista, un constructe fals de les essències del país. Hi havia molta gent que havia advertit sobre el personatge amb prou temps, però eren difamats de poc espanyols. Ara els juancarlistes que ho sabien tot, callen. Hi havia molt de pastís repartit, que omplia boques i butxaques.
És l’hora d’un estat modern i democràtic de veritat. D’abandonar el llast del segle XIX. De fer un estat deslligat de les herències del franquisme. És l’hora que els ciutadans obrin els ulls i s’alliberin dels missatgers falsos.
Serà urgent que l’economia rutlli. Hi ha marge per optimitzar recursos. Dins l’excepcionalitat del moment hi caben algunes mesures com:
– Impedir la deslocalització i refugi dels capitals espanyols en altres regions del món.
– Derogar l’obligació que tenen els ajuntaments de prioritzar la devolució de deute als bancs.
– Desburocratitzar el país per un mesos. Tot el temps i l’energia dedicades a la burocràcia representen milers de milions, no ens ho podem permetre ara. Índia produeix sense les suposades seguretats que justifiquen la burocràcia espanyola, i ara importa produir més que no garantir.
– Descentralitzar quasi totes les decisions, cada territori optimitzarà millor els recursos i afegirà valor a les iniciatives.
– Acordar una treva llarga de les exigències en llicències d’obra, d’activitat, i de creació d’empreses.
– Derogar mesures fiscals perquè fluesquin capitals des de l’economia submergida.
– Posar en joc els fons privats aparcats en els fons d’inversió mitjançant la conversió en deute públic.
– Crear comissions locals d’experts per al renaixement de l’economia.
– Transferir recursos dels ajuntaments a la societat civil, que els dinamitzarà més ràpidament.
– Ajornar tots els pagaments d’impostos de les rendes mitjanes i baixes.
Fotos: Manolo Barro.
Menorca
