Mandela hi va fer 27 anys, en nom d’una justícia de vergonya per a la humanitat.
Quan llegesc els arguments dels jutges i fiscals que mantenen en presó els Jordis, Junqueras, Forn i que farien el mateix a Puigdemont i els consellers a Brussel·les em deman llavors què haurien escrit aquests jutges i fiscals de Franco i els seus sicaris? (Rebel·lió, sedició malversació, ara… I allò de l’Alzamiento Nacional què devia ser…?).
Si per conductes temprades i pacifistes són així d’intransigents, home, en el cas de Franco i la seva colla, res no bastaria: revolta amb l’exèrcit contra la República, assassinats, usurpació dels recursos de l’Estat, càstig sostingut als familiars dels no adeptes… On era el sistema judicial espanyol quan els ciutadans han demanat de reparar les injustícies del franquisme?
Cal comparar precisament per posar en context real l’aplicació de la justícia. Si els contexts no omplen de realitat les sentències, llavors succeeix que un sistema judicial empresona 27 anys un home com Mandela que avui és un dels referents humans de calat, del nivell 6 (màxim) en el desenvolupament de la psicologia moral de Köhlberg. Mandela era fortament odiat, i severament castigat. A Sudàfrica també s’omplien diaris amb les seves maldats de tot tipus. Se l’escarnia, els imbècils en feien befa, mentre la mala gent del poder es fregava les mans mentre continuava repartint-se els guanys que robava a la majoria negra. Hi havia milers de persones que el tenien per un dimoni. Quan va sortir, va ser reconegut com una eminència, premi Nobel, president de la reconciliació i l’esperança… On vivien els autèntics dimonis? Quina vergonya eterna per als culpables i per als qui aplaudien!
Cada vegada hi ha més organismes internacionals de solvència que qüestionen la justícia i la veritat del règim espanyol actual. Mentre aquí la conxorxa de mitjans, un PP podrit que alliçona sobre justícia, Ciutadans i paràsits de l’Estat neguen la veritat una i altra vegada… i insisteixen d’esquena a qualsevol enteniment. Quantes vegades el mateix? Mentre es propaga el desconeixement i la inconsciència, el món va fent camí, i d’aquí a uns anys, vinga de documentals, de llibres i de pel·lícules que faran obrir els ulls de les masses avui anestesiades i satisfetes del càstig als catalans, com hi estaven els milions d’espanyols que defensaven el càstig als insurrectes de les colònies fins que les van perdre del tot, i no ho van entendre. Com s’atreveixen els insurrectes? Mai diàleg, mai estima, sempre el mateix… Exemplificant.
Ara ja molesta que un home intel·ligent com Ernest Maragall faci un discurs. Primer van molestar les idees, després pretenen callar les paraules, i poc a poc voldran anul·lar les persones.
Molesta que els indòmits facin ús de la crítica. Fa una ràbia espantosa que el president Puigdemont tengui llibertat i els contradigui. Cada dia és més evident: policies, fiscals, multes, control d’Hisenda; quan puguin, escola; TV3 i Catalunya Radio… Càstig i callau. Amb l’única autoritat de comandar policies i exèrcit.
Voldria sentir que Espanya està gojosa que Catalunya sigui imprescindible en les exportacions comercials; que s’enorgulleix que tengui un dels sistemes biomèdics més avançat del món per atendre els espanyols; que Barcelona ha fet de la cultura un pol de modernitat; que la societat civil catalana és un exemple d’implicació i solidaritat. Voldria sentir que Espanya és conscient d’açò i de com pot ajudar per ajudar-se. Voldria sentir el mateix sobre Euskadi. Voldria sentir que el mercat de recursos, consumidors i treballadors de la resta d’Espanya ha estat imprescindible com estímul del seu desenvolupament… Voldria sentir que la immigració ha estat un factor clau de la riquesa i la personalitat de Catalunya… Però açò seria intel·ligent. Que poc seductors! Apel·lar als desinfectants, les porres, les multes, la presó i el callau… Aquesta gent li fa perdre tot l’encant a la democràcia espanyola. On és l’Espanya desperta i viva capaç de solucionar açò que aquests podriran, com van fer els seus avantpassats amb les colònies, igual d’absoluts i de negats? Estimar, convèncer, cuidar per conviure amb llibertat. Forçosament hem d’optar per la decadència?
Anselm Barber Luz
