De les Delícies a Binillobet
CEL
El passeig de les Delícies és el tram del camí d’en Kane entre els dos cementeris. Aquesta denominació va substituir el segle XIX la des Patíbul o ses Forques. Exacte, allà era el lloc del poble on eren executats els sentenciats a mort. No devien ser molts però suficients perquè adquirís aquest nom. El cementeri només arribava fins al límit del recinte antic, per tant uns 25-50 m més endins que actualment amb un espai gran al costat del camí. El cementeri llavors tenia l’entrada pel camí de Biniatzau. Era l’aturada de les diligències que comunicaven Alaior amb la resta de pobles i amb la resta del món, perquè recordem que el camí d’en Kane des de 1720 era l’arteria principal de les comunicacions.
Abans s’enterrava a les esglésies i als fossars. A partir de principis del XIX la llei obligava a extreure els enterraments a les afores. El 1834 l’Ajuntament d’Alaior va haver de precipitar la decisió arran d’una epidèmia de còlera asiàtic que es va cobrar 17 morts en dues setmanes. Potser no va ser la millor ubicació en aquella època perquè es recomanava evitar que els vents dominants traslladassin els possibles miasmes cap a la població. Després del cementiri, devien sorgir les execucions allà a prop dels sentenciats a mort i la denominació de ses Forques i es Patíbul.
Amb el temps van desaparèixer les execucions i va aparèixer la conveniència de reconvertir el lloc en passeig de les Delícies. El pas del trànsit principal, els arbres, els bancs per seure, la visita als difunts. Fins i tot Isabel II en el trajecte de Ciutadella a Maó va aturar-se només en aquest lloc d’Alaior, i acabaria havent primer una escultura i després una inscripció del fet. També s’hi va instal·lar un habitacle per a l’intercanvi de la correspondència que hi arribava amb els correus.
Un dels caminants va aportar el relat que va heretar d’un amic del seu pare. A Alaior hi havia un policia municipal avui ja difunt de sobrenom Joan la Glòria. Era un policia poc a l’ús, un home calmat, pacífic, profundament creient i practicant. Resulta que quan era petit en una visita del bisbe al lloc, tot va ser ben enramat curosament. En pla exagerat. El fillet bocabadat s’ho mirava impressionat i embadalit: quina bellesa, quina meravella, açò és molt gran…açò és la glòria! I ja ho tenim, aquell infant seria en Joan la Glòria de per vida.
Encara pins i alzines formen un efecte galeria que dignifica el lloc, a pesar de la salvatjada d’eliminar innecessàriament part dels arbres per les obres d’una ampliació del cementeri mai continuada. En un altre moment es volien eliminar la resta d’arbres també arbitràriament arran de les pressions dels mateixos destralers de sempre i que es van salvar a darrere hora per unes gestions de dos alaiorencs de peu.
La següent aturada va ser al cementeri civil. Obra de Francesc Femenies el 1917 per substituir un recinte anomenat cementeri neutre que acollia ateus, heretges i pagans amb un estat decadent fins el punt que els animals sostreien els ossos dels enterraments. Els llavors regidors republicans van haver de lluitar molts anys perquè la majoria municipal acceptés dignificar el lloc. N’Anselm ens va fer veure la forma de planta de piràmide truncada i la façana dels pilons amb obeliscs inserits, tot de formes dels temples egipcis, com si l’arquitecte adornàs la mort dels no catòlics amb al·lusions a la civilització egípcia, i potser també de la maçònica.
Després vam passar pel camí d’en Boix, estret i secundari, i vam explicar ser pas obligat per als enterraments “marginats” per evitar ofendre passar davant el catòlic sense enterrar-hi el difunt.
L’entorn de la caminada pes camí Vell des Migjorn té com a llocs de referència al sud s’Almudaina i Biniguarda Vell i al nord, Sant Josep de ses Rambes, s’Estància de St. Josep s’estància des Fasser i Sta. Eularieta ( més al nord hi ha una altra Sta Eularia).
Vam agafar el camí Vell des Migjorn o de Biniguarda i vam caminar cap as Plans. Vam continuar cap el camí d’en Medina. I ran de Sta. Eularieta vam explicar la causa que la finca avui sigui pública per a un alberg. Resulta que s’hi havia d’ubicar la planta de residus insulars, avui as Milà. Arran de l’oposició acèrrima d’uns ciutadans d’Alaior, el projecte es va convertir en una controvèrsia política que va fer desistir les autoritats insulars. El risc per a l’aqüífer de migjorn, els pous des Plans, la contaminació paisatgística al costat de la via de pas principal de l’illa haurien estat un veritable desastre.
Vam acabar amb un tast de productes Km 0 a Binillobet, tot contextualitzat amb les explicacions de na Llucia Pons Olives. Na Llucia va al·ludir a l’esforç del sector primari per diversificar-se, per mantenir-se ben viu més enllà de la custòdia del territori. Va parlar-nos de l’exemple de Binillobet amb bestiar de diferents tipus en gran quantitats de cabres, benes i vaques reiteradamen premiades. I dels conreus curosos fins el punt d’ajudar a la producció de mel dels apicultors propers. Després va explicar-nos de les vaques seques, de com equilibrar producció de llet i benestar animal. I ens va oferir de tastar formatge fresc, tendre i semicurat i unes mulsions fantàstiques, una anomenada moretum i l’altra tipi, combinació de diferents tipus de formatges amb herbes i licor.
