( Article de sociopolítica d’Anselm Barber Luz).
EN AQUEST RÈGIM, QUI REPRESENTA QUI ?
Pot ser ens aproximam a un altre 15 M. Aquest cop ja no serà d’unes minories conscienciades que criden: «aquest govern no ens representa», sinó de sectors molt amples de la societat que constaten: aquest règim no és el nostre.
En la conferència de Menorca per la Democràcia, Pérez Royo va argumentar la crisi actual de legitimitat de la política espanyola. El catedràtic la va relacionar amb les imposicions de la monarquia durant la Transició per assegurar, entre altres coses, que el sistema electoral li jugués a favor menystenint les circumscripcions més republicanes. Va dir que la referència era evitar el pes de les circumscripcions que van conduir a la II República. Segons ell, amb el temps, la representació falsejada de l’electorat està portant a una crisi permanent del règim polític espanyol. No tenim les institucions que la majoria de ciutadans vol. Quan el bipartidisme ha entrat en declivi, el sistema s’ha estancat: un parlament sense fer lleis i un govern en minoria contínuament qüestionat. Aquesta falta de legitimitat s’hauria pogut corregir reformant la Constitució, com han fet tants d’estats. Però el temor que s’aprofiti l’ocasió per revisar la monarquia, ajorna reformes constitucionals imprescindibles per adequar la norma al present dels espanyols. Per un altre costat, les decisions del Constitucional imposant-se a l’Estatut de Catalunya, emanat del legislatiu i del referèndum, han romput l’equilibri territorial del règim. Bé ho tenim!
Per mi, hi ha una altra il·legitimitat afegida. L’altre dia Jordi Évole ho il·lustrava: milers de jubilats commoguts per l’empobriment de les pensions i alhora piulades dels membres del govern ( i d’altres comparses del règim) tractant exclusivament sobre l’himne cantat de Marta Sánchez.
Aquesta és l’altra causa d’il·legitimitat. L’alienació, la incultura i la manipulació polítiques de la ciutadania fan estralls. La manca de veritat i la incapacitat dels ciutadans per interpretar què està passant en el país són la conseqüència de diferents raons. Aquella misèria d’esperit, ara també és misèria política. Partits que tenen deutes milionaris amb el poder de la banca. Barons que són desautoritzats per les bases però que no dimiteixen. Els grans mitjans de comunicació, el 4t poder, sotmès a les grans empreses i, per mitjà d’aquestes, al servei de les elits conservadores i d’un govern del PP que només representa el 33 % dels votants.
Així és clar que problemes immensos no siguin en l’agenda del règim:
– Segregació econòmica que incendia els drets constitucionals. Una família ha de viure amb poc més que 12.000 €, mentre el règim assegura que Urdangarin s’embotxacàs 300.000 €, només per enllustrar un consell d’assessors d’una empresa de l’IBEX35.
– No ens deixen decidir sobre res que sigui important. Aquí les paraules referèndum, consulta són instruments del diable. Tot filtrat per partits que ens representen molt poc.
– La judicatura, la burocràcia i la tecnocràcia fan moltes diferències amb qui pot pagar.
– Encara ara la segregació i la desigualtat econòmica de les dones. Ni açò, sap abordar aquest règim.
– Generacions de famílies en què la pobresa s’hereta tot i la suposada existència d’una constitució que ha de regir per la igualtat real d’oportunitats.
– Alhora, ignorants i induïts, defenestram tota la política enlloc d’enviar els polítics dolents a l’ostracisme. No hi ha finestres i tabicam la porta perquè tot seguesqui igual.
Cada vegada són més els que ja no saben què votar. Cap dels partits sembla capaç de sobreposar-se i il·lusionar. Fins quan aquest règim en paral·lel? Haurem d’esperar que ens representi també un altre messies amb el «tupé» ros planxat contranatura i que es conhorti de saludar les dones agafant-les pels genitals? Fins aquí haurem de decaure?
