El cas Catalunya.
La intenció d’aquest escrit no és abordar els posicionaments dels partits ni dels governs respecte del cas Catalunya. Crec que assistim a un fenomen que per als amants de les ciències socials és tot un laboratori ( com diu el meu amic Eduard) en el qual es manifesten tantes reaccions que difícilment encara podem aïllar i analitzar.
Voldria posar l’accent en un aspecte concret que em sembla interessant. Abans analitzem les circumstàncies següents. A Europa, i també a Nord-Amèrica, la desafecció per la política ha creat unes democràcies que funcionen amb una abstenció enorme, amb partits polítics cada cop menys arrelats, i amb un nivell d’arguments molt pobres, lluny de la complexitat i les necessitats reals. Fem política i economia del segle XIX mentre el segle XXI avança cap al canvi climàtic i cap a una segregació econòmica irracional que pot col·lapsar el sistema. L’ètica i la raó, que havien de ser en el substrat de les decisions democràtiques, han estat conculcades per l’economia i la publicitat. Les institucions són percebudes com òrgans que no sempre es deuen a la ciutadania sinó als poders dels grans lobbys que també dominen la formació d’opinió amb el control dissimulat dels mitjans de comunicació. Objectiu: retenir quotes de poder i distreure de qualsevol rebel·lió.
Institucions i minories de poder caminen lluny de sectors de la ciutadania. Aquesta duplicitat de realitats crea submóns paral·lels que s’entenen ben poc i que es necessiten encara menys avui en dia (com s’han d’entendre el rol de les grans famílies madrilenyes d’ACS amb el fuster activista d’Arbúcies? ). Cada cop són més freqüents els resultats electorals erràtics i el desconcert ideològic. Desapareixen partits, se’n funden de nous entorn d’un polític (personatge) de moda de qui costa saber la ideologia. De tant en tant broten reaccions crítiques com el 15 M que el submón institucional i mediàtic procura engolir. Així que és ben normal que el nacionalisme modern en diferents accepcions (el català, el polonès, l’hongarès, el britànic i l’espanyol) ocupi part del desert ideològic.
Anem al tema. Dins aquest context apareix la divisió entre les grans minories silencioses i les grans minories mobilitzades. Les mobilitzades en el cas Catalunya es nodreixen de l’associacionisme, l’estima pel catalanisme, la defensa del territori, la reivindicació del pacifisme… I fan grup amb consciència de pertinença. Les silencioses en una part són constituïdes per persones sensibles socialment però desconnectades o contràries d’aquell tipus d’activisme. I per un gran grup de ciutadans que no els importa quasi res de l’interès comú, creients en la fe del consum i l’individualisme. Aquests darrers només cerquen l’estat per subsidiar allò que no poden comprar, que també és un posicionament ideològic respectable. Gran part d’aquests ciutadans no formen grup per pròpia definició, ni tenen consciència de pertinença.
En el cas Catalunya, la minoria mobilitzada empeny cap a la independència, mentre l’unionisme s’atorga la representació de la minoria silenciosa per deslegitimar la representativitat dels mobilitzats. Però no vol comptar, no vol referèndums, perquè sap que els silenciosos són passius, desafectats, producte de la democràcia descafeïnada que l’oligarquia ha promogut expressament.
Durant anys hem fomentat democràcies en què passar de tot era una opció més que vàlida, fins i tot alguns han defensat que la més intel·ligent. Però quan les minories mobilitzades agafen avantatge, la reacció intenta desautoritzar-les apropiant-se dels silenciosos que fa temps que han declinat la invitació. Lògicament la democràcia pertany als dos grups, però l’empenta d’uns i d’altres, la capacitat que atorga la implicació, no és la mateixa. PP i Ciutadans volen emprar la minoria silenciosa per aturar l’independentisme i no ho aconsegueixen. A Atenes decidien els ciutadans que acudien a les assemblees, la resta era coherent amb la seva passivitat o omissió.
Potser estam assistint a un replantejament de la democràcia a Europa. Fins ara ningú no es preocupava de veritat d’abstencions que arribaven al 50 %. Però quan sorgeixen minories mobilitzades capaces de convertir-se en poder institucional per la passivitat dels silenciosos, l’oligarquia centralista no sap com reaccionar i apel·la als recursos que no són del segle XXI, la qual cosa fa augmentar més els mobilitzats rebels.
Però és que els mobilitzats sobiranistes qüestionen més aspectes de l’statuo quo. Rebutgen la legalitat hereva de la història de les derrotes militars del catalanisme i dels pactes de la Transició, per contraposar-hi el dret a decidir ara. Les urnes per damunt la història.
Gran Bretanya va acceptar les urnes a Escòcia. L’estat espanyol defensa la història per mitjà de la Constitució, una història poc respectuosa amb les llibertats catalanes.
La democràcia es basa en les lleis, però les lleis democràtiques evolucionen amb la llibertat. I essencialment la democràcia és participació … i açò ho havíem oblidat. El catalanisme mobilitzat apel·la a la no violència, la llibertat i la participació per decidir. L’statu quo hi contraposa la democràcia abstencionista, la defensa d’interessos econòmics i una legalitat que, en part, també va ser arran d’uns altres mobilitzats de fa 40 anys. El cas Catalunya, tot un laboratori.
Anselm Barber Luz
(Centre d’Estudis Locals,
www.centreestudisalaior.org)
