L’urbanisme caduc del paperet, en el segle XXI.
(Anselm Barber Luz, CEL)
El cas del paperet del PGOU d’Alaior aparegut deu anys després servirà de testimoni, un cop més, de la irracionalitat de l’urbanisme en el nostre país. L’àrea en la qual convergeixen necessitats econòmiques, de benestar, de preservació patrimonial, de qualitat de vida ambiental, l’hem convertida en una jungla burocràtica en la qual un paper de no res és molt més important que tots els objectius col·lectius i privats inclosos en el Pla.
Qualcú va confondre el garantisme jurídic i la defensa de l’interès comú amb un sistema malalt de tramitacions que no acaben mai però que serveixen ben poc. Tant garantisme i la realitat és la d’un dels països amb més indisciplina i més corrupció urbanística. En què els ciutadans pateixen moltíssim per accedir a l’habitatge, amb lloguers sagnants o amb hipoteques tan boges com per enfonsar l’economia, però alhora amb centenars de milers d’habitatges buits. Un país amb laberints de papers que serveixen per segregar entre qui pot pagar, qui no pot pagar i qui tira pel dret dels fets consumats. Un desastre.
El paper ho aguanta tot i serveix d’excusa per tancar els ulls a la realitat. Els responsables de l’urbanisme públic fan feina tramitant papers, que de tant en tant barregen, mentre el món de la realitat fa el seu camí malament. Després inspeccions amb drone detecten milers de construccions desconegudes.
(El Pla cerdà de l’eixample de Barcelona, exemple de l’urbanisme que s’avança al seu temps.)
Ja és hora, el 2017, que l’urbanisme es posi a l’alçada del saber i de les pràctiques modernes en defensa del bé comú. Menys papers i més equips plurals. Menys tecnocràcia i més empirisme. Menys documents farragosos costosíssims de fer evolucionar i més criteris manejats amb democràcia i igualtat.
Una línia de delineant errada sense lògica, una coma mal posada, un adjectiu mal emprat, estructures sintàctiques confuses s’acaben convertint en una excusa per demanar indemnitzacions milionàries o per fer la punyeta a un dret legítim de la família més honesta. Els redactors dels plans són professionals però no lingüistes ni experts en el territori que ordenen per molts i molts anys. I després ve la segona part: estam cansats de veure com els drets depenen massa dels criteris personals dels tècnics de torn. Ens hem avorrit de veure com alguns polítics entronitzen els tècnics que els convenen i ignoren els qui molestaven. Al cap i la fi, el paper acaba essent secundari i és la persona que l’interpreta qui el condiciona, perquè els informes tècnics han estat ascendits a categoria de míssils d’estratègia electoral. Tantes punyetes i doblers perquè després els jutges també acabin entenent i sentenciant a partir de peritatges dubtosos o simplement corromputs.
En tots els àmbits de la ciència, les decisions que importen es prenen a partir de la realitat principalment, els documents són un recurs no un destorb. Avui el més important és el treball d’equips de persones de diferents àmbits, la multidisciplinaritat perquè una perspectiva única és sempre parcial. Les formes de democràcia avançada fan de la participació una garantia d’igualtat. Res de tot açò ha arribat a l’urbanisme i així ens va. Altres països estan ja en aquesta dimensió més racional, només haurem d’esperar 20 anys més.
Pel que fa al cas d’Alaior, dues coses. 1a El que ens ha passat és un exemple de l’apuntat més amunt. 2a Tant de bo, no ho crec, sapiguem convertir tanta experiència negativa en una oportunitat valenta de capgirar l’urbanisme local, de fer una catarsi i començar a fer l’urbanisme participat, pràctic i just que ens mereixem els alaiorencs.
