Sense compromís, Alaior acabarà retrocedint, i la suposada vivesa d’alguns es tornarà un drama.

Només el País Basc se salva. Allà l’atur és de la meitat que la resta d’Espanya. Des del principi els bascos van rebutjar retallar en educació i prestacions socials. Madrid, amb la seva presidenta, Esperança Aguirre, que sembla que ens tractés a tots com a imbècils, ha acabat en el vagó de les comunitats que a més d’incomplir han mentit sobre la seva solidesa econòmica. Aquest és el dilema també per a Alaior. Optar per la serietat, el compromís, la confiança, la solidaritat com els bascos, o fer-ho per la frivolitat, l’individualisme, el campi qui pugui i el desastre.

Si els alaiorencs optam per anar a comprar a Maó en comerços que tenen la seves centrals en altres províncies, pot semblar que per un menor preu d’alguns productes, i sense tenir en compte la metzina, obtenim un benefici. És aparent. Cal comptar, tots els productes correctament, la metzina i l’ús del vehicle. Després cal afegir que l’IBI d’aquelles botigues servirà a l’Ajuntament de Maó. Que els empleats ocupats en aquells comerços també paguen IBI a Maó. Que estam afavorint que tenguin feina ciutadans que majoritàriament contribuiran i consumiran a Maó i no a Alaior. Que l’IVA i la resta d’imposts que paguin les empreses forasteres  es pagaran en una altra província.

Si moltes persones fan igual. Què passarà? Els comerços locals posaran a l’atur conciutadans, companys i amics nostres. Aquests generaran manco activitat, demandaran manco productes i manco serveis, per tant, rebotirà en menys feina per a altres conciutadans. Si l’Ajuntament i la Comunitat reben manco doblers per menor participació en els imposts ciutadans, lògicament no podran ni invertir ni mantenir llocs de treball i acabaran també acomiadant. Augmentaran les quotes o les taxes municipals, i per anar a l’escoleta o a fer gimnàstica al poli s’haurà de pagar molt més que el suposat estalvi d’anar a comprar a Maó.

Per tant, compte amb l’efecte papallona, en economia local pot acabar que els suposats 150 euros anuals estalviats comprant a Maó es convertesquin per a la gran majoria en una pujada de l’escola de música, de la gimnàstica de manteniment, de l’IBI local i de les taxes de fems que suposin 700 € i compte que qualcú no acabi perdent la feina o la clientela i els 150 euros estalviats li suposin 18.000 € de salari anual.

Els alaiorencs hauríem de ser un poc més llestos. Estic convençut que a Ferreries, la seva solidaritat intel·ligent no els farà perdre possibilitats en favor de cap altre poble. Per sortir de la crisi necessitam confiar en la gent propera. Que li vagi bé a molts vesins és una gran possibilitat per a mi. Així que comptin amb el meu consum i que els meus imposts jugaran a favor nostre i no d’altres. El que acaba traient de la crisi són els valors, no la salvatgia. Que ho demanin als bascos, que donen una lliçó rere una altra.

                                                                             

Anselm Barber, Juny 2012