Aval de lloguers

Rafsanjān El sistema d’aval de lloguers constituïa una iniciativa per promoure l’habitatge de lloguer a preu assequible per a les persones joves. Com a contrapartida, s’oferia als propietaris el nostre aval i la nostra supervisió en el compliment de les condicions del contracte. Per a tal propòsit, vam posar un servei d’intermediació entre llogaters i propietaris interessats, a fi de posar-los en contacte segons les demandes de les dues parts i, si s’estava d’acord, realitzar un contracte  entre les tres parts.

http://tdhlaw.com/?refPageViewId=61c859f0e4cbd9e4 El sistema d’aval era utilitzat anteriorment per la Creu Roja de Menorca per facilitar l’accés a l’habitatge a persones amb dificultats socials. Però la realitat era que constituïa i constitueix     un problema a nivell social davant la constatació de dos fets. Per una banda, la dificultat d’accedir a un habitatge digne per a una bona part de la població a causa de l’elevat preu a lliure mercat i les condicions precàries de l’ocupació. Per altra banda, el recel d’alguns propietaris de posar el seu habitatge al mercat per una sèrie de motius (recel cap als llogaters, preferència per posar a lloguer els mesos d’estiu…). En aquest sentit, l’aval de lloguers omplia un buit en matèria de polítiques d’habitatge a fi de donar una resposta a aquestes demandes a partir d’establir una major relació de confiança entre les dues parts.

Al principi, el projecte era d’àmbit municipal i anava dirigit a persones empadronades a Alaior. Però la diversitat de demandes i situacions dels llogaters (estudiants, treballadors de temporada, etc.) i l’oferta d’immobles a altres municipis, va fer que s’atenguessin totes les peticions. Durant els tres anys que va durar el servei, de la mà de Nofre Janer (2004-2006), es van atendre 180 persones, de les quals 81 van aconseguir un habitatge, la major part amb contractes amb una durada inferior a un any.

Aquest programa va acabar-se l’any 2006 pel fet que l’Ajuntament va decidir, arran que suposadament el Pla nacional d’accés a l’habitatge ens havia de substituir, deixar de subvencionar-nos el servei. Després s’ha demostrat que aquell Pla no estava pensat per substituir iniciatives arrelades i coneixedores de l’entorn com la nostra.

Malgrat poder respondre satisfactòriament a un 45% de totes les sol·licituds a causa de la falta de recursos i de la reticència d’alguns propietaris, consideram que va tenir força èxit. El que havia de durar inicialment sis mesos, es va allargar quasi tres anys per l’elevada demanda del servei i la satisfacció d’una part dels usuaris. Així que es va posar de manifest la validesa d’aquest model per respondre a les necessitats d’accés a un habitatge digne per part de la ciutadania.