PAS PELS CAMINS TANCATS, UNA PROPOSTA DEL CEL

Pas pels camins públics i pels que els completaven, què fer?

Centre d’Estudis Locals.

Antigament quan la majoria de persones vivia de l’activitat del camp, els camins tots feien la mateixa funció que les carreteres d’avui. Missatges, l’amos, bísties creuaven d’aquí per allà per poder viure. Uns camins eren públics i altres privats. Uns i altres és necessitaven i es complementaven. A ningú se li passava pel camp tancar  el pas arbitràriament perquè hauria estat trair l’interès de tots i el seu propi de viure de l’activitat que els camins feien possible. Hauria estat com avui restringir l’ús de les carreteres de Son Bou o de Sant Jaume, que també són, o han estat fins fa poc, de propietat privada.

Per tant, quan parlam avui de recuperar els camins públics (cosa que encoratjam) hem de tenir en compte que molts d’ells no tenen sentit, no van enlloc, queden morts, perquè els falta el tram privat que els acabava i els donava utilitat. Aquests trams tenien servituds de pas en favor d’altres llocs, servituds que els convertien en instruments territorials per a tots els usuaris. La disputa privat o públic no era pel pas sinó pel manteniment.

Està bé la Llei de camins, l’inventari que estan fent els ajuntaments, el futur pla sectorial de camins, tot està molt bé. Però hem de tenir en compte que la xarxa de camins públics es completava amb camins privats amb servituds de pas, i que sense aquests trams, recuperar alguns camins públics servirà de poc.

El futur del gaudi paisatgístic pels camins públics necessitarà del pas per alguns trams imprescindibles privats que els acabaven com a xarxa.

Un estudi jurídic de la Diputació de Barcelona sobre camins en rústic ens dóna una idea de quina podria ser la solució. Les lleis de costes, de xarxes hidrogràfiques, de protecció forestal, les de xarxes elèctriques i de telefonia determinen servituds sobre les propietats privades que l’administració pot fer efectives per poder travessar amb infraestructures i persones. Les servituds públiques poden pactar-se, imposar-se o comprar-se al 50% del cost de la propietat ( en rústic no resulta car).

Però perquè les administracions tenguin la possibilitat de decretar una servitud sobre aquests trams de camins privats que completen alguns de públics, aquesta possibilitat s’ha de fixar en un document normatiu. Els documents que tracten de com es fa servir el territori són els plans urbanístics, els insulars i els municipals. Si qualque administració dibuixa una via nova sobre el territori, o un equipament o una infraestructura, després té la legitimitat de procedir a l’adquisició o a l’expropiació. Així es fa amb tot tipus d’equipaments. Per què aquestes planificacions poden incloure vials per a cotxes però no trams de camins en rústic per a caminants de tota condició? No hi ha cap raó que ho impedesqui.

No esteim proposant afectar tots els camins privats, ni de noves, només aquells trams estratègics que completen els públics que són un cul de sac. I no proposam de comprar-los sinó d’adquirir una servitud de pas quan sigui imprecindible i no es pugui arribar a un acord. Però cal tenir l’eina que ho permeti. I aquesta és la inclusió dels camins públics i dels trams privats que els complementen en una declaració genèrica del PTI i dels PGOU en què es declari que aquests  vials sencers formen part de l’estructura del territori, en aquest cas no per a vehicles sinó per a vianants. Basta un article que ho establesqui i que remeti als inventaris de camins, que han de contenir els públics i aquests trams que els allarguen.

El CEL va demanar l’agost passat al Consell Insular que ho tingués en compte en la redacció del PTI. També ho demanarà a l’Ajuntament perquè ho inclogui en el pla general nou d’Alaior.

Només dos exemples d’aquesta realitat en el terme d’Alaior. Són el camí de s’Artiga que és públic, però que connectava amb el camí de Binixems travessant pel camí de ses Vinyes ( pel Camp Siquiat) que és de diferents propietaris però amb servituds de pas.

L’altre és el de Biniarroi, que connecta Bigemor amb Biniarroi, un costat i altre del barranc de Cala en Porter, un tram d’enmig és privat però també amb servituds privades, tram imprescindible per connectar els dos costats del barranc.