EVOLUCIÓ DE LA RENDA PER MUNICIPIS, 1995-2016

PENÚLTIMA POSICIÓ EN RENDA.

L’economia local sense nirvi.

Centre d’Estudis Locals.

 L’economia local està sortint de la crisi per davall dels resultats d’altres municipis. Segons el Ministeri d’Hisenda, la renda bruta mitjana dels alaiorencs se situa en la posició 7a. Alaior i Ferreries ocupen els darreres nivells. La renda bruta mitjana dels declarants és de 21.964 €, mentre que la de Sant Lluís és de 27.927 € o la de Maó de 26.441 €. És a dir, un alaiorenc guanya entre 4.000 i 6.000 € menys. Un alaiorenc ha de fer entre tres i quatre mesos més de feina a l’any per guanyar el mateix.

La posició en els nivells baixos ja l’havíem constatada el 1995,  quan estava en la posició 5à,  però des de 2013 els resultats anuals confirmen una tendència cap a la baixa.

Lògicament els ingressos han augmentat des del 2013. A un ritme semblant en  tots els municipis excepte as Castell. Ferreries està ja a prop d’ Alaior.

FOTO RENDA PER MUNICIPIS

Peu del gràfic: La línia més gruixada d’Alaior es mou en la part baixa, amb només Ferreries per davall. A més de Ciutadella, també es Mercadal i es Migjorn Gran han sobrepassat Alaior.

renda evolució

 

Aquestes dades contrastades amb altres que havíem publicat en mesos anteriors, tot i que és molt difícil treure conclusions clares, confirmen un dinamisme insuficient de l’economia local. És molt difícil ser concloents perquè les dades per municipis lamentablement són poques i sectorials. Hem de tenir  en compte que aquelles dades indicaven pèrdues d’empreses en indústria, construcció i comerç. Que les condicions laborals havien empitjorat com en la resta de municipis, que la despesa pública per habitant havia baixat més que en altres municipis. També l’índex de dependència demogràfica, és a dir, la relació entre els que no treballen i els que treballen està per damunt de la mitjana, per l’envelliment de la població especialment. Tot plegat pot estar reflectint aquesta pèrdua de posicions que constaten les dades d’Hisenda.

A la resta de l’illa el que destaca més és que l’àrea de llevant: Maó, Sant Lluís i es Castell funciona com un espai econòmic compartit. Els nivells de renda són els més elevats en els tres municipis amb un petit intercanvi de lloc entre Maó i  Sant Lluís en la 1a posició. Espai que constatàvem el 1995 i que segueix pràcticament igual. Ciutadella ha baixat una posició i  es Mercadal i es Migjorn Gran han pujat dues posicions.

REPRESENTATIVITAT DELS DECLARANTS

representativitat

Un dubte que podríem tenir és si les declaracions són una mostra prou representativa de la realitat econòmica. Per comprovar-ho hem calcular el nombre de declarants respecte de la població major de 16 anys de cada municipi. Si tenim en compte els jubilats majors de 65 anys que no tots fan la declaració, el nombre de declarants en relació a la població activa augmenta i la representativitat també. I resulta que precisament a Alaior i Ferreries els que declaren són més proporcionalment que els que ho fan a altres llocs. Per tant, la mostra és més representativa en aquests municipis. La resta tenen una representativitat semblant, excepte es Mercadal i Sant Lluís en què la mostra suposa manco persones. La versió que seria el nombre de funcionaris que treballen a Maó el que determina els resultats no és certa perquè els funcionaris fan la declaració pràcticament tots, i el percentatge de Maó és semblant al de Ciutadella i per davall d’Alaior i de Ferreries.

L’economia submergida que no es reflecteix en aquestes dades existeix en tots els municipis. No sabem si en proporcions gaire diferents. Només en el cas que l’economia submergida fos molt més del 25 % habitual i que en un municipi fos escandalosament major que en altres podria fer baratar substancialment el resultats. Els municipis amb una proporció de manco declarants són Sant Lluís i es Mercadal, els dos en posicions de renda superiors als d’Alaior i Ferreries.

A més, es dona una correlació entre els resultats. No només és que els de llevant declaren guanyar més sinó que el que sumen se situa per damunt del que correspon a la població.

PARTICIPACIÓ DELS MUNICIPI EN LA TRIBUTACIÓ DE MENORCA, IRPF

participació illa renda

Hem comparat el que sumava la tributació per les declaracions d’IRPF a cada municipi en dos anys prou allunyats en el temps. El total tributat seria el 100 %. A cada municipi li correspon un percentatge en aquesta tributació insular, açò ens permet pesar la participació econòmica dels declarants de cada municipi en el conjunt de Menorca. Ho podem comparar al mateix temps amb el pes demogràfic de cada municipi. En principi, en una economia interconnectada i sense grans diferencies de desenvolupament, ni d’actituds ni de capacitats, el pes demogràfic hauria de ser determinant. Hauria de resultar quasi igual el percentatge de població amb el percentatge d’aportació de les rendes obtingudes, però no es compleix exactament així. Està clar que la demografia, el capital humà, és el factor més rellevant, però tornam a observar un altre cop que la participació de les rendes dels municipis de llevant supera el que li correspon en població.

Alaior està pràcticament igual, lleugerament per davall del que equivaldria a la seva població. Maó ha perdut pes però l’ha guanyat Sant Lluís. Ciutadella ha augmentat un punt i mig des de 1995, però encara està per davall del que correspondria a la seva població. Si tenim en compte que la població de Ciutadella ha augmentat més que la de Maó aquests anys, podríem concloure que l’efecte del port nou i les conseqüències en favor de l’economia de ponent encara no són gaire visibles, potser perquè el port de moment només és de pas ( amb un polígon estancat), sense generar gaire més activitat general. Es Mercadal també aporta un punt i escaig més que el 1995.

 CAUSES LOCALS

            Sempre és arriscat intentar determinar les causes. Però és imprescindible per moure a reaccionar. Sense les causes no sabem com actuar.

El CEL ha advertit des de fa anys que Alaior no tenia full de ruta en economia. En el seu dia vam elaborar un document Lo pervenir que recollia les idees de moltes persones perquè servís d’inspiració.

Esperar que l’economia funcioni per la teoria de les miques no té res de racional. La teoria de les miques consisteix a procurar que li vagi molt bé a uns pocs emprenedors privats que emanen improvisadament, perquè els beneficis d’aquests es convertesquin en les miques de participació dels altres. Pot passar que no aparesquin aquests emprenedors o que el municipi no resulti interessant o factible per a aquestes iniciatives. Cal una actitud més proactiva de crear situacions en què l’atractiu local provoqui iniciatives que alhora siguin molt cuidades i afavorides.

En el cas d’Alaior els darrers anys hem d’assenyalar algunes coses molt concretes:

  1.  No hi ha full de ruta compartit en economia. Qui són els treballadors o els polítics responsables de dirigir la dinamització econòmica? No n’hi ha de coneguts. A la pràctica són delegacions considerades menors. Hi ha consells municipals de quasi tot, manco d’economia. Confonem la hisenda municipal amb l’economia local. Per tant no hi ha ni lideratge ni projecte.
  2.  El pol de Maó, es Castell, Sant Lluís actua ja com una economia única, compartint treball, inversió i consum. Alaior en pateix la proximitat perquè el pol li  extreu consum però Alaior no hi participa prou en obtenció de rendes. En un altre treball vam calcular que la transferència de consum d’Alaior a Maó supera els 15 milions € anuals.
  3.  Les àrees que creen dinamització econòmica a Alaior estan descuidades: el comerç no compta amb una política de fidelització de cap tipus. L’ampliació del polígon industrial està congelada des de fa molts anys. L’urbanisme local depèn d’un departament sense recursos humans i d’un PGOU decadent. L’atractiu turístic del nucli no ha millorat, ni es Convent ni l’oferta d’estiu  fan gaire per augmentar l’afluència de turistes. Algunes petites iniciatives locals s’embarranquen burocràticament en un ajuntament tant lent i complicat com sempre.

  I no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir. Una causa important és l’actitud covarda i interessada d’un sector de la societat alaiorenca de girar l’esquena al problema i aparentar que no cal fer res, la qual cosa retarda la reacció imprescindible.