44 CASES i 23 PISOS PER VENDRE.

80 IMMOBLES EN TOTAL COMPTANT COTXERIES I SOLARS.

(CEL).

44 cases i 23 pisos estaven a la venda el mes de setembre passat (setembre’18). Aquesta és la conclusió d’una petita investigació al respecte. Aquest resultat només té en compte Alaior poble, no hi entren ni urbanitzacions ni aïllats en el camp. A més a més hi ha 13 immobles a la venda que inclouen diferents situacions: cotxeries convertibles en cases o sobre les quals es podrien aixecar pisos, promocions començades i sense acabar i solars urbans. Les dades s’han obtingut d’una simple observació, carrer per carrer, dels immobles que tenen un cartell indicant que estan a la venda.

Hi ha alguns immobles més que es venen però que no s’anuncien amb cartells per diferents raons, fonts de les agències immobiliàries estimen que açò pot succeir en un 20% més de casos. Ens situaríem en un nombre total aproximat de 96 immobles.

Aquest nombre de propietats per vendre més o menys constant indica un desajust entre els preus i les possibilitats de compra d’una gran majoria. Hi ha famílies necessitades d’habitatge però no volen pagar segons quin cost. Els preus tornen a ser alts pel context insular de territori per a segones residències amb compradors forans. Mentre que els sous de les classes mitjanes són més baixos i insegurs que abans de la crisi.

No hi ha un indicador que servesqui per decidir el grau d’influència que açò pot tenir en els preus, perquè a més a més del nombre de l’oferta, influeixen la capacitat adquisitiva de la demanda, la demanda forana, la urgència dels venedors, etc. En tot cas es tracta de recursos econòmics que resten inútils mentre no són emprats, bé per residir-hi bé per fer-hi obres. Un aspecte important en economia és el temps que aquests recursos resten sense entrar en el mercat de l’habitatge en una zona com les Balears en què l’accés a l’habitatge és car. Com més temps estan per vendre més valor immobilitzat representen, perjudicant a qui espera l’ingrés de la venda i a qui no pot accedir per car i necessita l’accés a l’habitatge.

Un altre factor que cal tenir present de cada vegada més en habitatge és el nombre de llars unipersonals. És a dir, el nombre d’habitatges ocupats per una sola persona. Hem consultat els censos de 2001 i 2011 que són els disponibles i hem comparat les dades de Maó i Alaior, per consolidar la tendència. El resultat situa que aquesta realitat es dona entre el 20 i el 25%. És a dir, de cada 5 cases més d’1 està ocupada només per una persona. Lògicament açò té a veure amb l’envelliment de la població, la reducció dels nuclis familiars i una forma moderna d’entendre la independència entre els adults.

Aquest fet suposa que els recursos invertits en habitatge tenen un rendiment social i econòmic més baix ja que afavoreixen a manco persones. Dit d’una altra manera, la despesa en habitatge és més cara socialment perquè la inversió és aprofitada per manco persones. Açò en una economia amb problemes d’habitatge és un luxe que empitjora l’eficiència d’aquest sector de l’economia. Potser es faran necessàries ofertes d’habitatges més petits per a llars unipersonals que cerquin més eficiència. Quan més percentatge de recursos es dipositen en habitatge manco en resten per dinamitzar l’economia.