DOS MODELS PER EMPRAR ELS RECURSOS COMUNITARIS.

DOS MODELS: EL QUE FUNCIONA I EL QUE S’ENGRONA.

Un cop més la realitat del dia a dia ens permet contrastar el que funciona i és just  d’allò que no funciona i és injust. Em centraré en un cas concret que podríem fer extensiu a un nombre infinit d’altres exemples. Hi ha moltes causes de perquè és així, alguns voldran que siguin justificacions, però la veritat és que ja els hi ha passat l’hora. És el temps de les alternatives, d’objectius nous i de nous mitjans. Innovació sí, aplicada a les institucions que conformen un Estat que mostra símptomes clars de decadència.

En el segle XVII a Alaior la parròquia de Sta Eulàlia exercia de gran poder religiós. L’autoritat de sempre, indiscutible, el rol institucional. Van arribar els franciscans al Convent de Sant Diego, amb una altra actitud i amb una voluntat de servei que passava per la cooperació amb la gent més humil. Rivalitzaven. Al cap de pocs anys, la supèrbia de la parròquia de Sta Eulàlia, el poder entès com a privilegi, l’havia situada per davall de les preferències de la religiositat popular, en decadència clara. El Convent franciscà era qui comptava amb l’adhesió de gran part del poble.

Avui en dia la cosa s’ha capgirat, però la causa és semblant. Des de fa una dècada tenim un Convent en mans de l’Ajuntament, el Govern i el Consell, amb una gran inversió, en obres un cop més ajornades. El Convent ara representa al poder. Els ciutadans no podem travessar segons quines retxes que el poder estableix. Diuen que es Convent és per al poble, però, de moment, sense el poble. Sí, per a ells, el poble és el públic ( la típica confusió de qui en el fons creu ben poc en els ciutadans).  Són les persones del poder els qui fan i desfan. Esper que es corregesqui i molt, perquè si no la decadència també està assegurada.

Mentre, a la parròquia de Sta Eulàlia hem tingut la sort de comptar durant molts anys amb en Pere Oleo, un rector que ha fet de la cooperació, plural, oberta, sincera, un  altre model de fer poble. L’església de Santa Eulàlia, els albergs de Son Putxet i Binixems, la cova de Son Bou, la casa del carrer Menor, la Salle Antiga, etc. tot a disposició de les iniciatives. Quants col·lectius i persones concretes han pogut fer, tenir experiències, créixer, gràcies a aquesta col·laboració? Moltes. En aquest cas els recursos de la parròquia serveixen al poble, no només al públic. Si durant totes aquestes dècades haguéssim hagut de prescindir dels recursos que la parròquia ha posat a l’abast dels alaiorencs, les oportunitats haurien estat unes altres i ens en ressentiríem. Imagin les institucions oficials gestionant tot el que ha gestionat en Pere Oleo i m’agafa plorera del que ens hauríem perdut.

Quin és el model de futur? El d’en Pere. El de l’ajuntament, el Govern i el Consell és el model lligat a la misèria d’esperit del segle XIX. Per mala voluntat? No, per incapacitat, per impotència.

Parròquia- Institucions2

( La imatge mostra la vida dels llocs que la Parròquia brinda perquè les persones tenguin oportunitats, fins i tot Sant Pere Nou s’empra tranquil·lament per les persones grans de la barriada, i què hem de dir de Binixems, Son Putxet, l’església de Santa Eulàlia, l’església de Gràcia, sa Cova de Son Bou, ca ses Monges Franciscanes des carrer Menor…?  Tanta vida contrasta amb el recuperat Convent que resta congelat en mans de la gestió política de les institucions, on els ciutadans s’ho miren però des de darrere les retxes vermelles.)

A Porto ( Portugal), era període de vacances escolars, però igualment el Conservatori de Música estava obert fins a la matinada, perquè els joves músics poguessin assetjar, estudiar, muntar espectacles oberts a tothom, reunions… Ple de vida. I els joves encantats, brillants…

A Dinamarca, qualsevol nit, un centre d’estudis universitaris, obert, perquè tot l’instrumental servesqui als investigadors, als estudiants i als professors. Tot ben organitzat i ben muntat. Recursos a dojo al servei del poble. Clar: Portugal fa bons músics i Dinamarca, bons llicenciats .

En aquest país nostre som incapaços d’organitzar horaris, jornades de funcionaris, espais, sistemes, perquè els recursos s’emprin pel poble. No, són de l’Estat (com si encara fossin patrimoni reial). I les conveniències de l’encarregat  de torn ens restringeixen als altres quan i com els podem emprar. Com si el món modern es pugui permetre sistemes tan carques.

Au! Us recoman una passejada pel mètode de Portugal o de Dinamarca. I si us cau enfora,  demanau a en Pere Oleo, ben a prop,  en què consisteix la filosofia que ens ha fet millors als alaiorencs, per allò de les oportunitats.

 

Anselm Barber Luz