OBESOS DE COMUNICACIÓ I 4t PODER.

OBESOS DE COMUNICACIÓ I 4t PODER. (Anselm Barber Luz).

El menjar compulsiu de greixos tòxics i el sedentarisme deterioren les capacitats físiques de l’individu. La porqueria comunicativa, la producció industrial de postveritat i la parcialitat informativa deterioren el criteri dels ciutadans.

La contaminació de l’espai comunicatiu amb banalitats i la instrumentalització dels mitjans han desconfigurat les normes del joc. La comunicació hauria d’enriquir  la intel·ligència comunitària, però açò és temible, millor apostar per «Sálvame», que les corporacions mediàtiques al servei de l’IBEX filtrin els continguts antisistema i darrerament per contractar empreses que falsegin continguts a les xarxes

Sé que encara hi queda la reserva espiritual de ciutadans que no han entrat a la societat babaia, però molt em tem que la seva capacitat de reproducció estigui per davall de l’imprescindible per evitar la seva extinció, i que la mutació cap als nous bàrbars sigui inevitable. De tota manera, allà ells, els bàrbars, ja els ho cobrarà la vida.

Bogard 2

Està clar que el vot de cadascú val el mateix. D’açò alguns han conclòs que qualsevol opinió és igual de vàlida, ignorant la més elemental autocrítica i allò de: només sé que no sé res. «Xula» la nostra generació com cap altra, perquè cadascú és com un petit déuet que amb tanta tecnologia pot decidir a tort i a dret però sobre foteses (ai el miratge de la llibertat). Si a açò li ajuntes la possibilitat de fer qualsevol comentari a les iniciatives dels altres, i de fer-ho des de l’anonimat, tens tots els ingredients per atiar un infern d’equívocs, de violències verbals i de renou… Uns dels instints heretats del paleolític és xafardejar dels altres amb ànsia per purgar-los, no sigui cosa que ens baratin la posició dins el clan. Tot açò en un món cada cop més complex i més difícil d’entendre. Els texts de fons ja no es llegeixen per llargs o perquè ja no digerim cap tipus de sintaxis. Lectors de dues línies que volen saber de les meravelles del coneixement. Lectors que, tot i les dues línies, tampoc no tenen temps de res perquè l’ocupen amb imatges i volen saber de filosofia. No és rara la demanda de psiquiatres. Convertir la complexitat en senzillesa no és cosa fàcil. Einstein deia: S’ha de fer tot tan senzill com sigui possible, però no més senzill.

Per un altre costat, estam en l’era de la informació, la transparència i de la crítica pública. Suposadament, perquè moltes vegades no passa de desinformació, de miratge i de defensa d’interessos, en podríem discutir. Però allò que és menys discutible és la poca autocrítica dels mitjans. En ser negoci, empresa abans que servei, l’autocrítica s’entén com a suïcidi. El 4t poder que no és objecte de crítica… perill. Cada dia els mitjans s’equivoquen i molt, per parcialitat i per omissió. Ho haurien d’admetre en favor d’alguns dels drets constitucionals que tant els agrada esbombar. Canal 9, Telemadrid i TVE, o com enterrar la credibilitat del servei públic i ara donar lliçons a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

En l’època de l’èxtasi de la  publicitat, del màrqueting, i dels experts en comunicació a sou en institucions, en partits i en empreses, si els mitjans independents no investiguen, el 4t poder coixeja i també la democràcia.

Si ens creiem que vivim el “final de la història” i actuam com si de veritat només hi hagués el pensament únic, la premsa deixa de contrastar amb valors de segles d’evolució que estan molt per damunt de la doctrina del pensament únic. Creure’s que la postveritat només contrasta amb la postveritat…, sense absoluts, és de zombis.

Quan ocupam el temps amb tanta mediocritat, no queda espai per col·locar-hi la informació de la veritat. La democràcia sense veritat no existeix.

La societat babaia alimenta de continguts greixosos i tòxics un criteri ciutadà de baix nivell. No és rar que la lleugeresa del criteri ens regali líders lleugers. Tant que ara parlen d’acabar amb la resistència intervenint també les escoles, el darrer reducte de sensatesa que quedava. Déu meu. Pitjor que bàrbars!

 

Anselm Barber Luz