Menorca per la Democràcia.
Què oculta l’empresonament dels Jordis?
Si a la majoria ens ha alliçonat la reacció exagerada contra els responsables polítics de Catalunya, encara resulta més eloqüent l’empresonament, dies abans del moment clau, dels dos líders de la mobilització popular. Que fossin els primers, amb acusacions que fan riure però amb presó incondicional, té un significat especial.
Els polítics de la Generalitat no eren un gran enemic, Madrid ho sabia, els fets ho confirmen, bastaria amb la intervenció de fiscals, jutges i l’amenaça de presó. El gran problema és la mobilització. Aquesta gran massa de ciutadans conscienciats impermeables a la cova mediàtica i a les televisions aliades.
Les masses mobilitzades de Catalunya encara no s’han entès bé, és una llàstima per a la gent del poble de la resta de l’estat, sobretot per als progressistes. Són una mescla de ciutadania amb consciència de país, de la terra, i de ciutadania que ha comprovat que amb el PP al govern espanyol poden oblidar-se de viure en una democràcia avançada a la qual tenen dret ( llei mordassa, recursos contra les lleis de pobresa energètica, dèficit fiscal, nosa de l’educació i la cultura pròpies, nosa dels mitjans catalans que no controlen…) Aquestes masses han dit prou, adéu al sistema de partits espanyols. Perquè res no canvia ni amb la més absoluta corrupció, ni amb la subordinació del Ministeri d’Interior als interessos del PP. Res no té cap transcendència electoral, perquè gran part de l’electorat espanyol accepta tanta ignomínia, absort per la complicitat d’una comunicació aliada de l’oligarquia i l’alternativa d’un PSOE perdut. La complaença de l’electorat espanyol davant els desastres del PP té un preu que només Catalunya i Euskadi sí es cobren.
Aquesta convicció dels mobilitzats catalans és el que espanta al poder real de Madrid. La gent dels Jordis, tot i haver reduït el PP a res a Catalunya, segueix patint-lo. Deslligar-se de tant mala praxis obliga a reduir la dependència d’un estat en què el PP és columna vertebral. Ja no és la burgesia catalana, es tracta de les classes populars que han ajuntat lluita social amb l’independentisme com a única via per a un altre model (els il·lusiona un procés constituent més progressista). No oblidem que quasi totes les modernitats polítiques han arribat a la Península per Catalunya, i que les resistències a les successives oligarquies espanyoles s’han nodrit de la insubordinació catalana. Fins i tot la Constitució que ara s’empra en contra dels mobilitzats és filla de la lluita d’una proporció major de catalans que de la resta de l’estat.
És curiós, paradoxal, ridícul, com els mateixos clans espanyols amagats rere el PP que no acceptaven la Constitució del 78 per temor a perdre els seus privilegis, ara són els radicals de la Constitució. Què passa aquí? O són de xispa retardada o han trobat la manera de posar la Constitució al seu servei.
És un joc de complicitats. El PP va sacrificar fa anys Catalunya a canvi de fer de l’anticatalanisme una font constant d’electoralisme miserable a la resta de l’estat. L’anticatalanisme compensa el desgast electoral: la unitat d’Espanya ho aguanta tot. Aquest joc immoral arrossega el PSOE al mateix populisme. La unitat com a escut. La condemna per sempre de moltes expectatives catalanes. (No oblidem l’Estatut del 2006, que volia conviure amb la Constitució).
Mentre la ciutadania es distreu amb el tema català, l’oligarquia es reparteix les obres públiques, s’enriqueix amb les elèctriques, tapa els desastres dels seus bancs, acumula rendes amb una fiscalitat als seus peus, controla els càrrecs estratègics del funcionariat, acumula a costa dels salaris baixos i escriu el guió dels mitjans, quasi tots seus.
Quan el catalanisme mobilitzat es desmadra: se l’atemoreix a porrades, els bloquejaran els ingressos, ja s’ha escapçat el lideratge, amenacen amb multes i condemnes als activistes. I ara, les darreres fal·làcies: convertir la causa en un messianisme de Puigdemont, Junqueras i Forcadell, embrutar-los fins a l’ànima i així desil·lusionar els partidaris. Fal·làcia ad hominem, una més de les habituals d’aquests manipuladors, per a la ciutadania que s’ho embeu. Amb quina Constitució ho poden fer, açò? Quins espanyols volen que siguem?
Tot per evitar que la mobilització de Catalunya provoqui que altres obrin els ulls i que els interessos dels jerarques perillin de veritat. Els espanyols els importen ben poc, volen l’Espanya servil al seu poder. Compte. I si els catalans arribessin a construir una república moderna, democràtica i pròspera, amb qui comparar? Què seria una Espanya amb Jordis i multituds conscienciades a Astúries, València, Andalusia…? La desigualtat, la impunitat i la manipulació serien les mateixes?
Anselm Barber Luz
