EL PERQUÈ DELS 7 MILIONS DEL PRINCESA SON BOU.

EL PERQUÈ DELS 7 MIL€ DEL PRINCESA SON BOU, UN ALTRE PERITATGE MOLT QÜESTIONABLE.

Anselm Barber Luz

( Centre d’Estudis Locals d’Alaior)

Imaginin que establim dues categories: rural i urbà. La categoria rural la dividirem en dues modalitats:  històric i actual. La categoria urbà la dividim en dues modalitats: antiga i moderna. Resulta que no som prou acurats en la redacció i escrivim: el fenomen es va produir exclusivament en la zona rural antiga i moderna. Conclourien vostès que el fenomen es va produir a la zona urbana? De cap manera, perquè encara que he estat poc rigorós en l’ús dels adjectius que corresponen a les modalitats de la categoria rural, està clar que la paraula principal és rural i que els adjectius acompanyen  a rural, no a urbà. Fins i tot si hi afegim una coma torbadora, el significat segueix essent el mateix, perquè la funció de la coma introdueix una explicació de rural, així: el fenomen es va produir  a la zona rural, antiga i moderna.

princesa Son Bou 2WEB

( La parcel·la en qüestió és la 12 A, amb un ús previst d’apartaments segons la llegenda del plànol)

En el cas dels  7 milions d’indemnització per al Princesa Son Bou la resposta a la meva pregunta hauria estat que el fenomen es va produir també a la zona urbana. Un embolic derivat de la manera d’escriure i de llegir, dels adjectius i signes de puntuació que va fer servir molt arbitràriament qui accidentalment redactava unes normes sense gaire rigor, i de com els interpretà un pèrit en arquitectura, però no en gramàtica,  a favor dels promotors.

Arran de la condemna a pagar 7 milions d’€ als promotors del Princesa Son Bou, he tingut curiositat d’analitzar sobre què es basa la sentència.

També aquí, com en el cas de CESGARDEN, el tribunal decideix bàsicament pel peritatge. Quan els jutges no hi entenen prou, és clar que qui tindrà tot el poder serà el pèrit. I en aquest cas els arguments del pèrit també són més que qüestionables.

El PGOU d’Alaior de 1994 era un “prodigi” d’embulls, redactat de qualsevol manera a partir d’un altre pla i per un arquitecte que treballava per telèfon, un pla que volia arreglar el desgavell en tantes zones, el que manco importava era la claredat dels redactats dels articles, l’important era donar legalitat a situacions com l’Argentina, Llocs Nous… fins i tot, alguns articles van ser redactats per simples administratius.

Bé l’assumpte és que a l’article 38 del PGOU diferencia ús de vivenda i ús residencial. El 40, divideix el de vivenda en unifamiliar, plurifamiliar i rural. I el 41, divideix el residencial en turístic i allotjaments comunitaris. Què volia dir aquesta divisió? Que serien diferents els habitatges per a ús habitual dels habitatges turístics. I que tant en uns com en altres hi podria haver habitatges aïllats i habitatges agrupats.

La parcel·la on volia construir Princesa Son Bou està grafiada com: Apartaments. Res a tot Son Bou tenia una grafia de: Vivenda.

La promotora s’equivocà i demanà construir 106 vivendes i 2 locals comercials (havia d’haver demanat 106 habitatges residencials turístics). Li va se denegat perquè l’administració va interpretar que la parcel·la era per a ús residencial no per a vivendes. Després el PTI i el nou PGOU d’Alaior van desqualificar la parcel·la i van traslladar l’aprofitament a una altra zona. La promotora va recórrer. El tribunal va demanar un peritatge i, arran d’aquest, va considerar que la llicència s’havia d’haver atorgat i per tant concedí la indemnització que demanava la promotora.

L’article 203 de les normes diu que a la parcel·la en qüestió : “el uso serà exclusivamente residencial unifamiliar y plurifamiliar, admitiéndose el uso público en todas sus clasificaciones y el uso comercial exclusivamente en planta baja ”. És a dir categoria de l’article 41: residencial ( diferent als habitatges de poble, habitatges per a zones turístiques), però amb els adjectius errats que corresponen a la categoria vivenda. El redactor dolent de la norma volia dir: ús exclusivament per a xalets i apartaments.

Però el pèrit va interpretar que volia dir: xalets, però també habitatges unifamiliars i habitatges plurifamiliars, és a dir, també blocs de pisos. La qual cosa no té cap coherència perquè en una mateixa parcel·la en una zona turística s’hi mesclarien els usos de xalets, apartaments, cases de poble i blocs de pisos.

En tot Son Bou no hi ha cap zona on els usos propis dels habitatges de poble s’hi puguin fer, perquè hauria de ser diferent en aquesta parcel·la? Si tenia dubtes, hauria bastat que el pèrit hagués contrastat la norma literal amb les determinacions gràfiques dels plànols per entendre què volia dir el pla.  En els plànols consta que aquesta parcel·la és per a apartaments, mai podia interpretar per a vivendes habituals.

Però també hauria bastat entendre que: el uso serà exclusivamente residencial unifamiliar y plurifamiliar…” no porta cap coma entre residencial y unifamiliar, per tant estam parlant només de la categoria  referida a edificis turístics dels dos tipus: de cases aïllades o d’apartaments. Si no hi ha coma era encara més incorrecte entendre que enumerava categories diferents i per tant que estava permès el que demanava Princesa Son Bou.

Fins i tot el peritatge manifesta que la normativa aplicable era una modificació definitiva del PGOU de 1998, de la zona de Son Bou en concret, que mai no va ser aprovada definitivament, (rigor?).

Princesa Son Bou es va equivocar en la sol·licitud de llicència. L’administració va tenir clar que tenia l’excusa perfecte per denegar la llicència i guanyar temps amb el PTI. Però el peritatge li va retornar allò que no li corresponia. I açò va bastar.

En una altra oportunitat vaig assistir personalment als següents fets. Va resultar que el tribunal va designar tres pèrits arquitectes per dictaminar sobre alguns temes escabrosos del PGOU d’Alaior. Dos dels tres curiosament eren arquitectes que havien estat implicats en algunes de les promocions més polèmiques que el PGOU volia normalitzar. Vam acudir amb l’advocat  al jutjat per veure què havia succeït amb aquesta designació tan poc imparcial. La cosa depenia d’una administrativa molt amiga, ella, dels advocats i procuradors de la part contrària, aquesta senyora manejava una llista de pèrits que ningú no sabia d’on havia sortit, i ella mateixa s’havia encarregat de l’assignació. Lògicament vam demanar la presència del jutge, qui no en sabia res i va fer tornar a rere la designació dels tres pèrits. Si no hi ens hi personam, tot hauria continuat  normalment,  els arguments s’haurien cuinat entre els pèrits, l’administrativa i la part contrària. Els jutges s’haurien trobat amb el plat preparat. Vull creure que aquells anys “mafiosos” van passar i que no es tracta del mateix hàbit però el rigor del peritatge que atorga el dret als 7 M€ no és el que ens mereixem, ens humilia. Qui defensa la nostra dignitat ?

País! L’urbanisme en mans de les comes! Quan ens deixondirem i substituirem els buròcrates per equips racionals i empírics?

( A continuació teniu la sentència completa). 

Sentència Princesa Son Bou