UNA PROPOSTA PER A L’URBANISME LOCAL

URBANISME DEL SEGLE XXI.

(Centre d’Estudis Locals).

Els temes urbanístics són molt importants perquè estan en el substrat de l’economia, del benestar, del patrimoni urbà, però també de l’educació i de la qualitat de vida. Però desgraciadament  acaben essent contínuament temes de polèmiques, de brutor, de desigualtat, de greuges, de poca perspectiva i de poca vivesa en benefici de la comunitat perquè es treballen amb foscor i malfiança. Fem d’una vegada un urbanisme modern, del segle XXI, un urbanisme dels ciutadans.

Reproduïm una proposta del Centre d’Estudis Locals respecte d’aquest tema.

Podríem dir que l’urbanisme municipal ha estat notícia aquestes darreres setmanes: acusacions d’abús d’autoritat, ocultació d’informació, però ens equivocaríem, és notícia publicada o sense publicar des de fa 25 anys. Per què ? Per diferents raons que serien llargues d’explicar. Per economia d’espai ens centrarem només en la proposta que em sembla que podria capgirar del tot el tema. També és cert que la majoria de mentalitats conservadores de dretes i d’esquerres ( ho són totes aquelles que tenen por i  són incapaces d’innovar mai, encara que visquin contínuament en la decadència i el perjudici del poble) no veuran bé aquesta proposta. Abans d’oposar-s’hi,  ens agradaria que aquests conservadors del que no funciona es demanassin veritablement, fessin un profunda reflexió, sobre  per què no hi estan a favor.

Proposta.

Que tots els temes urbanístics: obres menors i majors, projectes d’urbanització, estudis de detall, plans parcials, modificacions del PGOU i contractació d’obra pública, siguin tractats en una comissió assessora setmanal de més membres. La decisió correspondria només als membres del consistori elegits com marca la llei, però hi participarien altres components, la qual cosa no nega la llei, en benefici de l’encert de les decisions. Aquests altres components serien: un membre de cada grup polític, un mestre d’obres elegit pel mestres del poble periòdicament, un tècnic (aparellador, arquitecte o enginyer) elegit pels tècnics locals o col·legis corresponents, un advocat, i un o dos ciutadans elegits per les d’entitats. Quan fos el cas, la comissió podria comptar amb la presència puntual d’experts i dels afectats.

Els objectius de la comissió serien:

  • garantir més enllà dels successius equips de govern i dels funcionaris municipals, que els acords són correctes
  • seguiment de la disciplina urbanística
  • evitar l’incompliment de terminis per part de l’Ajuntament
  • trobar solucions on no les troben els polítics ni els funcionaris
  • actuar com a garantia: una mena de defensor del poble.

Les reunions haurien de ser el fosquet, que és quan sempre s’han fet les reunions que han volgut comptar amb la presència democràtica del poble que treballa els matins. Si fes falta, alguns membres podrien cobrar petites compensacions si els pren hores de la seva activitat laboral.

La comissió s’hauria de dotar d’un reglament simple, senzill i clar, només pels petits malentesos i deixar clares les finalitats.

Els expedients haurien de ser informats pels tècnics municipals d’acord amb l’esperit de la llei: normativa d’aplicació, interpretació que fa el tècnic de la norma pel que fa al cas, solucions i alternatives que proposa per al ciutadà. Aquesta fórmula retornaria als ciutadans la creença que els tècnics de l’Administració treballen per als ciutadans, la legalitat i la tècnica, encara que s’hagin d’oposar a la solució del ciutadà. Segur que els retornaria la confiança i el respecte que com a treballadors públics han de tenir.

Diran els conservadors d’esquerres i de dretes que açò és el que actualment està establert que faci la Junta de Govern. Contestarem: mirau la realitat, els greuges comparatius, els temps d’espera, els disbarats consentits, l’arbitrarietat d’algunes decisions tècniques, la injustícia contra aquell que no pot pagar i el tractament privilegiat d’aquell que té mitjans, o que atemoreix tècnics i polítics per qualque motiu.

Us heu demanat mai, amics demòcrates, per què la competència municipal més transcendent és precisament la més restringida a unes poques persones, mentre s’incita la participació en les altres competències?  No seria d’aplicació aquí la teràpia dels pressupostos participatius?

I encara direm més: fins quan hem de consentir que el nostre Ajuntament, la institució política per excel·lència, estigui permanentment sota sospita per a uns i altres en detriment de la pau ciutadana?

Potser serà una altra proposta que no servirà per a res. Ja se sap, la innovació és un sant que no té gaire fidels entre qui pretén preservar la pròpia quota de poder.

Estam convençuts que obtindria el suport de moltes persones. Però que innovin els altres. Seria pecat que Alaior fos capdavanter en creativitat comunitària.

(Nota: aquest article el vam publicar el març de 2007, ara fa 10 anys, llavors el PSOE governava l’Ajuntament, ara és el PP, però res de substancial no evoluciona, seguim encallats en el passat).